La Merope de D. Terradellas
★★★★✩
Intèrprets: E. Baráth, F. Pia Vitale, V. Contaldo, S. Im, P.A. Bénos-Dijan, M. M. Sala i T. Hobbs. O. Akademie für Alte Musik Berlin. Dir. Mus.: F. Corti
Lloc i data: Liceu 17-01-25
Nit inoblidable amb l’exhumació de La Merope (1743), òpera difícil i impactant que va tenir, en una orquestra fantàstica i un director especialista, la interpretació que mereix per l’extraordinària qualitat musical.
Va suposar un èxit en vida de Domènec Terradellas (Barcelona, 1713 - Roma, 1751), el compositor català barroc més important de la història, pràcticament desconegut a casa seva. Un compositor insigne de l’escola napolitana de s. XVIII format a Itàlia i que va triomfar a Europa fent-se amb mites com Händel o Porpora. Personalitats culturals de l’època com Jean-Jacques Rousseau o Charles Burney no van dubtar a esmentar Terradellas com un dels compositors del seu temps, i a fe d’aquesta òpera que la seva mestria operística es va fer patent.
Des de l’obertura, aquesta versió en concert va lluir en l’extraordinària interpretació de l’ Akademie für Alte Musik de Berlín sota la direcció musical de Francesco Corti. El director va marcar un ritme frenètic i teatral que gairebé va fer oblidar l’absència d’una producció que fes justícia a una exhumació necessària i històrica.
Entre els intèrprets principals va sobresortir el carisma de Francesca Pia Vitale com a llampegant Epitide, el rol més exigent i amb les àries més espectaculars de l’òpera. La soprano va mostrar una facilitat desbordant en el registre agut per a unaparticel·la d’exigència només apta per a virtuosos. De fraseig generós, timbre brillant i fresca emissió, va impactar des de la seva aria di sortita. Juntament amb ella, Emőke Baráth va ser una reina Merope de generosa expressió i vocalitat d’estil que va semblar una mica incòmoda en alguns moments. De la resta de cantants va convèncer el tenor Valerio Contaldo, d’emissió i tècnica notòries. La veterana soprano Sunhae Im va resoldre amb suficiència, mentre que el contratenor Paul-Antoine Bénos-Dijan va conjugar la llisor de timbre amb una sonora vocalitat. Correcció i professionalitat de la mezzo Margherita Maria Sala i el tenor Thomas Hobbs.
Un Liceu a mig aforament i l’absència de personalitats importants de la política i la cultura catalanes van deslluir una nit històrica. Va ser una magnífica òpera en concert, però va evidenciar el rèquiem musical patrimonial que vivim i de què no sortim.