Corren per les xarxes uns posts que asseguren que Donald Trump és un agent rus, reclutat per la intel·ligència soviètica a la dècada dels vuitanta, al qual se li va assignar el nom clau de Krasnov i que segueix treballant per afavorir els interessos russos. Els soviètics haurien seduït l’empresari poc abans de la caiguda del teló d’acer oferint-li sucosos negocis immobiliaris a l’URSS i incloent-lo en els seus cercles més selectes, fins a convèncer-lo d’incorporar-se a les seves files. Una foto del 1987 que mostra un Trump als seus quaranta anys a Leningrad, amb la seva dona d’aleshores, en dona fe.
Aquesta veritat, suposadament revelada per un antic oficial del KGB, té tan pocs números de ser certa com els centenars de notícies falses que es llancen diàriament per afavorir els interessos de la ultradreta. Però m’ha fet riure. I pensar.
Ells aconsegueixen gravar imatges potents al nostre cervell, crear enemics, inventar solucions. I nosaltres?
Si la història hagués estat llançada per l’altre bàndol de la postveritat , probablement estaria circulant per internet a una velocitat de vertigen i amb la potència d’una serra mecànica. En canvi, malgrat ser digna d’una trama de gran pel·lícula d’espies i oferir una explicació plausible a la pregunta “què ens està passant a Occident”, la història de Krasnov no acaba de triomfar.
Aquests últims dies, quan la ultradreta està exhibint desinhibició i desvergonyiment a uns nivells que no som capaços de recordar, proliferen els debats entre periodistes i polítics sobre com actuar davant l’avanç dels líders populistes.
Lee tambiénTecnocasta
Els seus discursos aconsegueixen ocupar la nostra atenció a força d’immenses quantitats de diners, algorismes, exèrcits de bots, grans campanyes de màrqueting i una manca absoluta d’escrúpols. A la contra, la nostra nebulosa de notícies i accions a la defensiva, manca d’organització i una inclinació cada cop més palpable a evitar les notícies per no deprimir-nos. Ells aconsegueixen gravar imatges potents al nostre cervell, crear enemics, inventar solucions. I nosaltres?
Hi ha qui diu que no hem de respondre amb les mateixes armes, qui aconsella plantar cara amb tots els nostres recursos, qui recomana no parlar-ne tant perquè els estem donant massa focus, qui creu que cal centrar-se a desmuntar les seves mentides i deixar-los en evidència, qui proclama que urgeix un relat poderós, clar i alternatiu, qui suggereix tornar a fer bandera dels drets humans i els principis de la democràcia. Jugar bé encara que es perdi? Tot s’hi val per guanyar? Una mica de tot, en la justa mesura? Qui ha de/qui pot organitzar tot això?
Com podeu imaginar, no tinc la resposta. Però aquí deixo aquest titular. Perquè surti a les cerques de Google.