La política serveix per transformar les coses, per dilatar les situacions o per complicar-les definitivament. La qüestió de confiança que Carles Puigdemont es va treure de la màniga per demostrar la seva astúcia (quant de mal que han fet els astuts a la política catalana!) semblava que seria un d’aquests embolics que acaben per dinamitar-ho tot. L’inquilí de Waterloo volia posar Pedro Sánchez entre l’espasa i la paret, per més que semblés que l’espasa fos de fusta, i la paret, una cortina de fum. No hauria estat el primer a qui se li clava una estella afilada o s’ofega en un vapor tòxic. El president del Govern espanyol sabia perfectament que ningú no el podia obligar a sotmetre’s una moció d’aquest calibre, però, si ho acceptava, mostrava la seva debilitat i s’arriscava a una sessió imprevisible. Tanmateix, el líder de Junts va voler esgotar les seves possibilitats, com si al món no hi passés res més important, i va amenaçar d’estripar les cartes si no accedia a la petició.
Divendres a Suïssa, el PSOE va enviar José Luis Rodríguez Zapatero a negociar amb Junts. O més ben dit, a reforçar la delegació. L’expresident té una relació fluida amb Puigdemont per la seva posició favorable a l’amnistia des del primer moment i perquè s’ha arremangat quan la comunicació s’ha interromput. Ells dos no s’assemblen gens, com alguns matrimonis, però la relació funciona, i ningú no els ha vist mai barallar-se.
Puigdemont renuncia que Sánchez accepti debatre una moció de confiança
Zapatero és un lector empedreït de Jorge Luis Borges, de qui fins i tot va arribar a prologar un llibre. Una frase de l’escriptor argentí que el polític sol utilitzar és que “només perduren en el temps les coses que no van ser del temps”, que és una manera de dir que per l’única cosa que cal plantar cara és per les qüestions importants i que per a la resta hi ha marge, ja que la història no en ens demanarà explicacions.
Lee tambiénUnits per la motoserra
D’un temps ençà, Junts intenta assemblar-se al PNB i mostrar-se més pragmàtic que enfadat, més possibilista que cínic. La renúncia de Puigdemont no és gratuïta, però té poc cost. No tenia sentit que Sánchez preparés una moció de confiança en el vol de tornada de Kíiv. També ho va escriure Borges: “No parlis llevat que puguis millorar el silenci”.