Inflació de nazis

La paraula feixista està d’oferta. Es regala, es llança a tort i a dret i s’aplica a qualsevol adversari amb la mateixa lleugeresa amb què abans es deia heretge. No fa falta citar Mussolini ni aixecar el braç en diagonal: n’hi ha prou amb dissentir de la tribu equivocada per guanyar-se l’etiqueta.

No penso només en els nostàlgics pota negra, aquells que veneren la seva simbologia, adopten discursos revisionistes i ara senten que tenen el suport de dues potències nuclears (poca broma). Ells no ho van tenir mai tan fàcil: Déu els cria i els grups de missatgeria, plataformes i algoritmes els ajunten. Em refereixo més aviat a l’ús indiscriminat del terme feixista, que ja no es reserva per designar un projecte autoritari, sinó que es fa servir com a martell contra qualsevol que no sigui dels nostres.

A Un detalle siniestro en el uso de la palabra fascismo (Anagrama), Santiago Gerchunoff analitza l’alegria que genera dir-li feixista a l’altre: fer-ho ens col·loca automàticament al costat bo de la història, mentre al contrari “el connectem amb un llinatge ominós”. Aquest mecanisme converteix feixista en un comodí, una drecera moral que elimina la necessitat d’argumentar i, de passada, demostra un analfabetisme històric preocupant.

Després hi ha l’epítet non plus ultra: nazi. Aquí hi entren des dels ucraïnesos segons Putin fins a les feminazis. La FAES, que al seu web es defineix com a defensora de la tradició liberal –la mateixa que va plantar cara als feixismes del segle XX–, qualifica, amb un estil més de fòrum d’internet que de think tank, els independentistes que donen suport a Pedro Sánchez de “rècula nazi”, foto de Junqueras inclosa. Els que re­corren a aquest llenguatge busquen debilitar l’adversari. Ho aconsegueixin o no, la inflació retòrica té un cost.

Quan la paraula feixista es fa servir sense solta ni volta, perd el seu pes. Equiparar polítics democràtics amb dictadors no només degrada el debat, sinó que dificulta identificar les amenaces reals. Mentrestant, els moviments que sí que representen un perill seriós avancen emparats per la confusió general. El preu de buidar de sentit les paraules i desfigurar la memòria el paguem tots. Perquè, si tot és feixisme , quina paraula­ ens queda quan apareix el de debò?