Els imperis tornen a traçar mapes en tovallons.
Oligarques i immobiliaris no els esbossen ara en un paper de sobretaula, sinó en una nit d’insomni per la xarxa X. Però la cobdícia per les terres rareses manté intacta. Com la indiferència pels humans que hi viuen.
Hi ha ciutats víctimes d’infinits tovallons cartografiats amb salsa de tomàquet, i no fa gaire em vaig aturar en una. Una ciutat polonesa que, camí de la capital ucraïnesa, els periodistes passen avui de llarg ignorant que els seus cementiris ens parlen del probable endemà.
El reporter Jacinto Miquelarena va entrar als seus carrers després d’una de les moltes batalles que la van destruir i, per tant, definir. “ Tir rasant... –va escriure l’any 1941–. Els projectils s’emportaven trossos d’edificis, armaris, màquines de cosir i membres d’habitants”.
Màquines de cosir i carn humana martellejades perquè encaixessin en mapes imaginats per poders llunyans. Per emmotllar a deliris aliens aquesta mini Praga de campanars austrohongaresos i extrema diversitat ètnica. El nom de la ciutat és impronunciable. Cada nació que l’ha habitada l’anomena a la seva manera (només en alemany té tres noms diferents) i cada exèrcit invasor l’ha torturada també al seu estil. Es diu Przemyśl.
El reporter va entrar-hi quan Berlín trencava de cop el pacte amb Moscou pel qual s’havia repartit Polònia: al començament de la Segona Guerra Mundial, van dividir amb destral totalitària la ciutat pel riu San, i ara els alemanys es giraven en tir rasant contra els soviètics.
Avui, a més d’armaris, màquines de cosir i membres d’habitants, els tirs rasants impactarien en el Zaur Kebab situat on hi havia el check point nazi, i esquinçarien les Barbies de quincalla xinesa que venen on hi havia el check point estalinista, a l’altra banda del pont.
Przemyśl sagnava de destralades encara pitjors. La seva enorme fortalesa era l’escullera militar de l’imperi Habsburg per l’Est, i a la Primera Guerra Mundial havia patit combats brutals, epidèmies letals, bombardejos aeris, estratègies de setge per fam i violentes persecucions racials.
El seu dolor, que va dirimir el destí d’Europa, ens interpel·la. Res a les seves vides anteriors no havia preparat els ciutadans per a un setge modern com el que van patir entre el 1914 i el 1915, el pitjor de la guerra a tots els fronts. Ara, nosaltres per a què estem preparats?
El tsar Nicolau II, que va anar a la plaça conquerida, va afirmar el que ara afirmaria Putin: “ Galitzia [avui diria Ucraïna] no existeix. Només existeix una gran Rússia que s’estén fins als Carpats”. El tsar s’hauria sentit a gust a Mar-a- Lago.
En el seu assalt, l’exèrcit rus va perpetrar el primer gran pogrom de l’Europa central i oriental. Saqueig ètnic i musical: només de pianos, en van robar tres-cents als ciutadans jueus. Apallissats, assassinats i expulsats a la Primera Guerra Mundial, els hebreus van ser finalment exterminats a la Segona. Passejant pel vell cementiri jueu, engolit pel bosc, només vaig trobar la petita pedra d’una làpida. Els nazis en van arrencar les esteles per endurir carrers i reforçar la caserna del carrer Mickiewicz, encara utilitzada per l’exèrcit polonès. Però els espectres mai no deixen de respirar: netejant vells edificis apareixen ara anuncis pintats d’antics comerços hebreus.
A més d’armaris, màquines de cosir i membres d’habitants, els tirs rasants impactarien avui contra l’autobús reciclat de Transports Públics de Catalunya que connecta la comarca de Przemyśl amb el seu gran cementiri, ja a tocar de territori ucraïnès, amb grans fosses on descansen milers i milers de soldats russos, alemanys, austríacs o hongaresos desintegrats per les seves pàtries. El frontal de l’autobús encara indica la seva última destinació catalana: “Els Monjos”.
Przemyśl és tan rematadament austrohongaresa que el novel·lista txec Jaroslav Hasek fa passar el bon soldat Svejk per la seva enorme fortalesa, entre polls tan grans que “corrien sobre les fulles de palla com formigues arrossegant material per fer-se un niu”.
A l’església dels Carmelites anuncien una missa per commemorar l’anomenat dia de Sibèria: aquesta mania tan moscovita d’arrossegar els que pensen diferent –milers i milers de polonesos– cap a horitzons de gel sense escapatòria.
Els mapes es redibuixen al gulag i a la cúpula dels Carmelites. Va ser construïda al segle XIX inspirada en Sant Pere del Vaticà i amb picades d’ullet ecumèniques a grecocatòlics. No fa gaire es va refer perquè la seva silueta no era prou polonesa .
No hi ha terres rares, els estranys som els humans. Vuitanta anys després de l’última neteja ètnica, Przemyśl –terra pionera a patir imperis i totalitarismes– vota avui els ultres. El voivodat de Subcarpàcia, on pertany la ciutat, és la província de la UE que més va votar per l’extrema dreta a les últimes eleccions al Parlament Europeu: un 68%.
Per Przemyśl sortia, abans de la Primera Guerra Mundial, l’insospitat comerç de centenars de milers de gallines russes amb destinació a Barcelona. Per aquí sortia el gra i el petroli d’ajuda soviètica al Tercer Reich a l’inici de la Segona Guerra Mundial. Per aquí passa el gruix de viatgers que entra o surt d’ Ucraïna des que va començar la invasió. Per aquí sortiran les terres raresucraïneses quan aquesta guerra estranya acabi. Si acaba.
I a Przemyśl comença un dels més allunyats punts de partida del camí que porta al final de la Terra. Ho indica una estela al centre barroc: 4.031 quilòmetres fins a Santiago de Compostel·la.
