Alguns s’acosten a la Unió Europea com qui s’acosta al llit d’un moribund, provant d’esbrinar les causes de la seva imminent defunció; d’altres ja preparen l’autòpsia. Aquestes aproximacions són si més no prematures, perquè Europa és més forta del que sembla, i ho pot ser més encara si vol.
No hem de parar gaire atenció a les comparacions habituals en què es basen diagnòstics i certificats de defunció. Els grans números (PIB, global o per càpita, productivitat o innovació, gairebé sempre prenent els Estats Units com a referència) de vegades es fan servir malament; en el millor dels casos, són indicadors massa toscos per donar una imatge adient de la fortalesa d’una economia i, el que és més important, de la salut d’una societat. A primera vista, els Estats Units i Europa són dues economies de mercat que s’assemblen molt, però sota la superfície hi ha una profunda diferència: als Estats Units, la societat està construïda entorn del mercat, on es dicten les regles; a Europa, el mercat està construït a dins de la societat, en la qual també compten criteris diferents al benefici, tot i que potser cada vegada menys.
El resultat és que, amb totes les seves ineficiències, lentituds, duplicacions i malbarataments, Europa té el millor Estat de benestar del món i la capacitat d’aportar pau, progrés i solidaritat al conjunt de la humanitat. Però, per ser un actor polític ple, Europa, encarnada avui en la Unió Europea, pateix una greu deficiència: no té identitat. Hi ha europeistes i euroescèptics, però molt pocs europeus. Per a la majoria, la nostra identitat continua sent la nacional.
Les arrels d’Europa són cristianes: responen a un temps en què un nadiu de la vall d’Aosta podia ser nomenat arquebisbe de Canterbury, o un pastor de cabres occità podia estudiar a Santa Maria de Ripoll per acabar com el papa del mil·lenni. Va ser Carlemany qui va crear Europa com a actor polític “per protegir el poble cristià en moments de greu perill”. En aquell primer mil·lenni es troben les arrels de la identitat europea. D’un tronc comú han brotat branques en moltes direccions, xocant sovint les unes amb les altres. El tronc mateix ha patit fractures, com va succeir durant les guerres de religió o amb la revolució russa.
El sentiment de pertinença a Europa és molt feble perquè no es conrea
Les històries europees, escrites al segle XIX com a panegírics dels estats nació, el germen dels quals li devem a Richelieu, han magnificat enfrontaments i han oblidat els períodes de convivència pacífica i enriquiment mutu entre els actuals estats, nascuts d’un tronc comú. Es tracta no tant d’inventar la identitat europea com de recuperar-la després d’un oblit de segles. “Tot ha anat a Europa –escrivia Paul Valéry–, i tot ha vingut d’ella. O gairebé tot...”
Sense europeus no hi haurà Europa. El record de la identitat comuna s’ha perdut, el sentiment de pertinença a Europa és molt feble perquè no es conrea. És veritat que les estructures de la Unió Europea cruixen per tot arreu (no van ser creades com a estructures d’ Estat), però els que desitjarien construir una gran Europa sobre les ruïnes de la burocràcia de Brussel·les s’equivoquen, com s’equivoquen els que pensen que n’hi ha prou amb una confederació, una “Europa de les pàtries”, perquè una confederació no podria sobreviure al món d’avui, on regeix la llei del més fort sense gairebé dissimular.
Lee tambiénEuropa davant del mirall
Com es poden crear europeus? Treballant plegats. Aquest és el sentit profund dels informes Letta i Draghi. Totes les seves propostes exigeixen cooperació; tots els projectes importants són transfronterers: des de la creació d’un mercat de capitals fins a la construcció de xarxes de transport d’energia o la unificació del ferrocarril, tots ens obliguen a treballar amb els nostres socis. Com passa amb qualsevol gran canvi, la transformació que iniciarem crearà guanyadors i perdedors, però amb el treball en comú anirà naixent la confiança, i d’aquí el concepte indispensable de bé comú: un europeu acceptarà una pèrdua transitòria si pensa que és en benefici d’altres europeus. No hauríem de perdre gaire temps a discutir els objectius llunyans dels informes, perquè parlem d’un futur desconegut, però tinguem present que els primers passos suggerits són necessaris, i que l’objectiu últim és, en paraules de Draghi, preservar els nostres valors i la nostra societat del benestar. Aquesta aportació de pau i justícia és la que el món necessita d’Europa. Només treballant junts ens aprendrem a conèixer: els projectes de Letta i Draghi seran el nostre Erasmus.
I, gràcies a això, nosaltres, els europeus de la Unió, conjuntament amb els altres europeus, podrem afirmar rotundament la nostra sobirania i exercir un paper moderador en un món que, sens dubte, ho necessita més que abans.