Va ser la festa d'Anora. Els Oscar del 2025 tenen un nom propi. Es diuen Sean Baker, el director d'aquella pel·lícula independent per la qual es va emportar cinc estatuetes, de la qual quatre van anar a títol personal: millor film, director, guió original i muntatge. Ningú en els 97 anys d'història dels premis de l'Acadèmia no havia aconseguit acumular aquells quatre reconeixements d'una tacada
Altres cineastes n'havien aconseguit tres amb una sola pel·lícula, però ningú no havia assolit mai el sostre de Baker, un director que, fins aquesta edició, havia patit la indiferència dels acadèmics.
La nit dels Oscar va ser moltes nits. El crit pel final de l'ocupació de Palestina, el primer triomf de Letònia, la nit de l'elogi als immigrants o de la resiliència de Los Angeles després dels devastadors incendis de fa dos mesos. I per damunt de tot, va ser la nit en què es va desenredar la troca per saber-se quina era la pel·lícula elegida després dels embolics i les controvèrsies.
Anora, que va ser favorita lluint la Palma d'Or a Canes, el maig passat, després va caure a mesura que creixia Emilia Pérez, fins que la controvèrsia al voltant d'aquesta pel·lícula li van tornar a donar vida a aquell relat pel qual Mikey Madison, al seu paper de “escort”, va guanyar com a millor actriu protagonista. La cara de la ressuscitada Demi Moore, la favorita de tots els crítics per actuació a La substància, no deixava cap mena de dubte de la seva decepció.
Els altres premis d'interpretació sí que van respondre a les apostes. A Adrien Brody se li va reconèixer com a mejo actor per The Brutalist, la seva segona màxima distinció en 22 anys, després de guanyar el mateix guardó el 2003 amb El pianista.
El millor secundari va correspondre a Keiran Culkin per Un dolor real. Zoe Saldaña va guanyar la d'actriu secundària per personatge a Emilia Pérez, que de les seves tretze nominacions, la que més tenia sol va confiar la de l'actriu d'origen dominicà i la de millor cançó per El mal, tema en què Saldaña també participa.
The brutalist es va quedar en segon lloc amb tres estatuetes (banda sonora i fotografia). Wicked i Dune 2 (per descomptat efectes especials) van sumar dos, com Emilia Pérez. Conclave es va apuntar el de Peter Straughan pel millor guió adaptat.
Entre les bromes i jocositats de l'arrencada, O'Brien va modificar el seu to per afrontar la destrucció provocada pel foc en aquesta metròpolis i va afirmar que el lliurament de premis semblaria autoindulgent si no s'abordava aquell context. “Fins i tot davant terribles incendis forestals i polítiques divisives, la feina, que és del que es tracta, ha de continuar. Durant anys, a través del trauma i l'alegria, aquest ritual aparentment absurd continuarà aquí”, va afirmar.
I així va arribar el primer premi, el de Culkin, al qual la seva dona li va prometre tenir el quart fill si guanyava un Oscar.
Les pel·lícules d'animació van tenir el seu moment. En llargmetratge es va imposar Flow, el primer Oscar que se'n va a Letònia, en tant que en l'apartat de curt va sortir del sobre A l'ombra del xiprer, creació iraniana els dos autors de la qual feia escasses tres hores que havien aterrat a Los Angeles ja que van rebre els visats només dos dies abans.
Però al marge dels incendis, el cop de realitat més gran es va produir quan el palestí Basel Adra i l'israelià Yuval Abraham van sortir a escena per acceptar l'Oscar al millor documental, No other land, la pel·lícula sobre l'ocupació de Cisjordània.
Adra va recordar que el seu protagonista viu i pateix cada dia baix el domini d'Israel. El documental “reflecteix la dura realitat que hem patit durant dècades i encara resistim i per això demanem a tothom que prengui accions serioses per frenar la injustícia i la neteja ètnica”. Abraham, el seu col·lega, va postil·lar. “Hi ha una solució política amb drets nacionals per als dos pobles (israelians i palestins). I he de dir aquí que la política exterior d'aquest país està bloquejant aquella ruta”.
També Brody es va pronunciar contra “l'opressió sistemàtica”, l'antisemitisme i el racisme. “Oració per un món més feliç i inclusiu i crec que el passat ens ha d'ensenyar a tots, és un recordatori per no deixar que l'odi quedi sense control”, va remarcar.
Per a qui no conegui els secrets del desenvolupament dels Oscar des de dins del Dolby Theatre, ha de saber que no hi ha una sala de premsa que reuneixi a tantes corbates de llacet, corbates, vestits de gala, amb coll paraula d'honor, amb cues, lluentons o escots de vertigen.
No només llueixen glamur els celebrities. Fins i tot per als periodistes acreditats a la sala de premsa, sense accés a la platea de la gala, hi ha un codi de vestuari. Res de texans o vambes. Se'ls li recomana el tuxedo encara que s'accepta n vestit fosc.
En l'espera corre un rumor. Asseguraven que Kamala Harris, la gran loser o perdedora del xou de la política –hi ha qui fa broma que hi ha molt més espectacle avui a Washington que a Hollywood-, seria una de les assistents sorpresa. Ella mateixa es va encarregar de desmentir-lo amb un post a les xarxes, en el qual es fotografio a la seva casa, al sofà, davant el televisor veient l'arribada de les estrelles a la festa de Hollywood.
Mentrestant, precisament amb la mirada posada a la catifa vermella, tot el món, en especial la premsa espanyola i llatina, estava pendent que emergís Karla Sofía Gascón, la protagonista d'Emilia Pérez, la pel·lícula . I sí, va arribar, però va esquivar el photo call, possiblement per no parlar i ficar-se en més embolics.
Com va dir després Conan O'Brien, el presentador de la cerimònia, “Amo Anora, allà utilitzen la F-word (la paraula fuck, fot-te, que si es pronuncia les teles posen un so per tapar-la) 479 vegades, tres més que el rècord establert pel publicista de Karla Sofía Gascón”, va fer broma després del descobriment de tuits racistes i més.
Malgrat haver caigut en desgràcia per aquells missatges i altres circumstàncies, i aquella espècie de tírria es va constatar quan la brasilera Aún estic aquí es va portar l'estatueta a millor pel·lícula internacional en detriment de la producció francesa, moltes converses dels reporters versaven sobre Emilia, el film que s'acosta al món del narcotràfic sota la perspectiva d'un capo que s'assegui i vol ser dona.
Hi havia divisió d'opinions entre els mateixos periodistes que van viatjar des de Mèxic. “Els temes musicals poden ser dramàtics, però en aquest cas no estan vinculats a la realitat", va afirmar Susana Moscatel, del diari Mil·lenni. “La pel·lícula utilitza elements que caricaturitzen la realitat i hi ha un xoc cultural perquè els actors utilitzen accents i paraules que no s'utilitzen al meu país i que et fa perdre la història”, va insistir.
En canvi, Marios Szekecy, d'El Universal, va remarcar que “la pel·lícula és molt commovedora en els seus historia”. Segons la seva visió, “explica la tragèdia d'una persona que quan troba l'amor, els seus errors del passat la hi treuen”. I remata, “és un film original en les seves cançons i a l'abordar el drama de Mèxic. Una sola pel·lícula no pot comptar un problema, igual com ocorre amb altres temes, com l'església o amb l'Holocaust”.
Zoe Saldaña tampoc no va ser aliena al que es viu als Estats Units amb els immigrants. “La meva àvia va venir a aquest país el 1961. Soc una filla orgullosa d'uns pares immigrants amb somnis i dignitat i treballant dur amb les mans, i jo he arribat a ser la primera amb arrels dominicanes que rep un premi de l'Acadèmia i sé que no seré l'última”. Ella també va defensar, a més, l'existència d'un film com Emilia Pérez.
En un dels moments emocionals, Morgan Freema va recordar el seu amic Gene Hackman, mort fa uns dies.
Ja en el tancament, els productors d'Anora, al recollir el màxim guardó, van fer un discurs a favor del cinema independent. La seva pel·lícula, va costar sis milions de dòlars. Van suplicar a la indústria cinematogràfica, sostinguda en part les empreses de streaming, al qual incentivin la gent a acudir a les sales de cinema i "tenir una experiència comunitària”.
