Albert Serra: “Cap pel·lícula de la cartellera no ofereix una experiència completa com la meva”

El cinema d'Albert Serra (Banyoles, 1975), tot un referent dins del cinema d'autor contemporani, no deixa mai indiferent. Artífex d'una obra amb segell propi (Honor de cavalleria, Història de la meva mort, La mort de Lluís XIV, Pacifiction) més lloada fora que a Espanya, l'any passat es va emportar la Concha de Oro del Festival de Sant Sebastià per Tardes de solitud, un impactant documental sobre la tauromàquia que va aixecar polèmica i s'estrena avui a la cartellera a partir del retrat del torero peruà Andrés Roca Rey i la seva quadrilla.

Tardes de solitud mostra l'experiència física del que suposa enfrontar-se al toro a la plaça. Fins a quin punt va ser difícil aconseguir aquell grau d'intimitat amb Roca Rey en un món que sembla tan hermètic?

Sincerament, no va ser gens difícil. Són coses inexplicables que la gent s'entén de vegades d'una forma que no és potser l'habitual avui dia que tot s'explica i es torna a explicar i tothom necessita comunicar-ho tot. Jo simplement vaig parlar amb ell d'una manera molt circumspecta, poc detallada, va acceptar i va ser fidel a la seva paraula igual que la seva quadrilla. Suposo que em va tenir una certa confiança sobre el que podríem fer i alhora no deixa de ser una invasió en moments que poden ser difícils, on hi pot haver qüestions de pudor, temor, dubtes o fragilitat. Ell no va voler mai controlar res i em va donar accés total. El cert és que vaig parlar molt poc amb ell en el rodatge.

Han tingut després una relació amb alts i baixos...

És normal, perquè va veure una versió que no estava acabada i va ser xocant veure's amplificat a la pantalla. És una cosa que li ha passat a tots els meus actors que quan veuen la pel·lícula, i molts la descobreixen a Canes o en pantalla gran al meu costat, gairebé com que no creuen el que veuen. Observen la seva imatge molt diferent de la que imaginaven que seria. I aquí en aquest contrast especialment en uns moments de dificultat real, encara és més forta. El contrast entre el que vius allà dins i el que acaba registrat en les imatges és més gran. Crec que la pel·lícula s'ha anat imposant, a poc a poc, com a objecte artístic autònom. No ha servit a cap cap altra causa que a ella mateixa com obra d'art.

Va ser sempre la seva intenció concebre-la com una obra d'art cinematogràfica sobre la tauromàquia?

Sí. El que jo volia era fer una bona pel·lícula i ja que tenia un tema tan controvertit i delicat calia tenir una mica de respecte i honestedat i que tots els elements que configuraven el cor de la tauromàquia estiguessin representats en un cert equilibri en les imatges finals de la pel·lícula. I a partir d'aquí, hi ha molt marge per a la creativitat. Una certa honestedat en aquest nivell no impedeix que puguis tenir moltes arbitrarietats que busquen un resultat artístic personal, original i intransferible i al final això és el que realment estimula. Jo per fer un documental on la part artística o més personal no té espai ja no m'interessa. I si vaig acceptar fer un documental era perquè aquesta pel·lícula no es pot fer en ficció. No podries tenir mai aquestes sensacions que són tan veritables que no es poden simular. Sempre vaig tenir la mirada posada en fer una obra d'art.

No va ser gens difícil convèncer a Roca Rey. Suposo que em va tenir una certa confianza. Él mai va voler controlar res i em va donar accés total

Estem davant un espectacle visual on veiem molt de prop la violència cap al toro, amb malbaratament de sang, i també ressalta imatges atapeïdes de poesia i bellesa. Va ser complicat trobar aquell equilibri?

No, perquè no es pot separar l'un de l'altre. Hi ha molts elements de risc, de simbiosi i harmonia absoluta amb el toro, si no seríem davant una carnisseria o un exercici de cacera. El terrorífic i la bellesa del terrorífic, perquè hi pot haver una bellesa en certs actes una mica més forts des d'un punt de vista moral, visual o físic, no suposava un problema perquè sabia trobar aquesta gràcia. Aquesta cosa terrorífica i violenta està totalment lligada pel valor del torero o del seu compromís o de l'obsessió per crear una bellesa plàstica a partir d'una cosa violenta.

Com artista quin diria que és el risc més important que ha assumit fins ara en la seva carrera?

Decidir fer aquesta pel·lícula... Una cosa és el risc vist des de fora i un altre des de dins. Per a mi, com sempre penso a llarg termini, no veig que assumeixi cap tipus de risc perquè a llarg termini sé que s'imposarà si l'obra és coherent i si no es fan concessions. En canvi, vist des de fora gairebé cada obra és un risc perquè pot sortir malament, especialment aquesta per la part controvertida del tema. De fet, a molt poca gent se li ocorreria fer-la sense ser molt aficionat, només per pura curiositat i com un repte del que es pot fer estèticament amb la tecnologia actual i el llenguatge cinematogràfic. No hi ha hagut massa pel·lícules interessants sobre el tema precisament per la dificultat que té. Però quan el que realment t'interessa és el cinema com a llenguatge i fer una obra d'art a partir d'això, la llibertat va amb aquesta idea.

Malgrat les protestes d'un grup d'animalistes en l'estrena del film a Sant Sebastià, el cert és que Tardes de solitud va agradar tant a taurins com antitaurins. El va sorprendre?

És que fins i tot podríem considerar el tema accessori. Hi ha molta gent que no sap gairebé res de tauromàquia i els encanta la pel·lícula com a pel·lícula perquè t'ofereix un espai per a una reflexió intel·lectual, moral, genera un impacte físic al cos durant la projecció i després és la cosa plàstica, barroca d'un plaer visual indiscutible fins i tot en el terrorífic. Són moltes les impressions que genera, no és només el petit debat moral sobre un aspecte de la pel·lícula. No soc professor, ni monjo ni res d'això, no he de donar cap lliçó a ningú.

El documental ha viatjat per diversos festivals internacionals com Nova York i Tòquio. Com ha estat la recepció allà i com espera que la rebi el públic espanyol?

Allà igual que aquí, més o menys. A Espanya la gent està més informada del que és la tauromàquia, però la informació que aporta la pel·lícula és completament inèdita. Crec que aquesta proximitat i intimitat que mostra, fins i tot per a la gent més entesa, li ha de ser útil per reflexionar i divertir-se. L'estranger ho veu més com un document antropològic, com un tot, no se centren tant en una polèmica animalista.

El meu objectiu principal era sempre la qüestió estètica, no servir a la causa de la tauromàquia

Què li diria a la gent que es nega d'entrada a veure-la?

Si pensen així serà per motius ideològics, però el cinema no és un sermó ni una missa. Al cinema es veurà cinema i aquesta pel·lícula ofereix l'experiència de cinema contemporani en tota la seva plenitud i no de forma fàcil per la seva originalitat, el tipus de sensacions no fàcilment intercanviable amb qualsevol altra. Per tenir aquest tipus d'experiència completa has de veure aquesta pel·lícula. No pots veure l'altra pel·lícula que és al costat de la cartellera. No té res a veure perquè l'experiència està molt però que molt lluny. Si no vols anar per motius ideològics te'l perdràs.

Dilluns va rebre en el Senat el Premi Nacional de Tauromàquia. Què significa per a vostè aquest reconeixement i què opina de la decisió del ministeri de Cultura d'eliminar-lo?

Em poses en una situació ambivalent perquè la pel·lícula té l'ajuda del ministeri de Cultura (rialles). Que facin això respon a qüestions polítiques, de lluites d'imatge de partits polítics en el que no em fico. Personalment, aquest premi em va fer il·lusió perquè els toreros van ser molt generosos i sense ells no existiria la pel·lícula, però m'era absolutament igual servir a la causa de la tauromàquia. El meu objectiu principal era sempre la qüestió estètica. I si ells, els toreros, creuen que la pel·lícula els ha ajudat d'alguna manera i estan satisfets, a mi m'alegra perquè els he donat una mica a canvi de la seva generositat.