Rèquiem per un Estat difunt

La gangrena s’estendrà per tot Espanya des de Catalunya, gràcies a episodis com la “delegació” a la Generalitat de Catalunya de les competèn­cies de l’Estat en matèria d’immigració. Una cessió que els nacionalistes bascos s’han afanyat a contemplar. Serà inevitable: la gangrena secessionista corroirà tot l’Estat fins a la mort d’Espanya com a entitat històrica, com a projecte polític i com a àmbit de solidaritat primària i immediata, en què tots els espanyols siguin iguals. La deriva confederal ja és imparable en les tres etapes (exaltació de la plurinacionalitat; establiment de relacions bilaterals o singulars, i “mutació” constitucional, enfornada pel Tribunal Constitucional) i en el seu epíleg (caiguda de la monarquia i proclamació d’una república confederal). Tot està dat i beneït: l’actual pacte de Sant Sebastià entre l’esquerra, vertebrada pel Partit Socialista, i els independentistes, unit a la fractura i a la manca d’encert de la dreta, així com a l’atonia de bona part dels ciutadans, fa que sigui impossible bastir una alternativa a aquesta destrucció imparable de l’Estat, que sembla haver arribat al punt de no retorn.

El més sorprenent d’aquesta situació és el convenciment que tenim tots, tant els que la impulsen com els que la lamentem, que el procés és imparable i irreversible, és a dir, que arribarà inexorablement fins al final, i que no tindrà marxa enrere. Són molts els que pensen que la raó rau en la personalitat desinhibida del president Sánchez, aliena a tota limitació a l’hora de perseguir els seus objectius. Segur que aquesta absència de traves facilita el desballestament de l’Estat, però cal quelcom més, i aquest plus és, al meu parer, la complexa relació amb l’Estat de bona part de l’esquerra espanyola, que l’ha vist sempre, i el veu encara ara, com un instrument de dominació en mans de la dreta, acostumada a considerar Espanya com la seva finca. I és per això que a aquesta esquerra no li repugna amistançar-se amb els independentistes, que consideren l’Estat espanyol com una “presó de pobles”, per teixir amb ells unes aliances i subscriure uns pactes dirigits a la demolició de l’Estat i a la negació d’Espanya com a nació. I després? Els separatistes ho tenen clar: la independència. I l’esquerra? Una república confederal amb allò que quedi d’Espanya, que serà, això sí!, progressista.

Ara bé, la dreta espanyola també ha contribuït en bona mesura a aquest desastre, per no haver encertat a articular una oposició efectiva liderada amb vigor. Un buit que no és atribuïble només als polítics, ja que la bescantada societat civil ha brillat per la seva absència en els escassos debats que hi ha hagut, així com en els moments clau. Potser per manca d’idees, però segur que per manca de coratge: els instal·lats no han volgut posar en risc la seva instal·lació. I el silenci dels poderosos ha estat clamorós i, en alguns casos, ha anat acompanyat de la seva col·laboració activa com a tristos i silents comparses.

No cal dramatitzar. Les coses són com són i cal acceptar-les així: la situació ac­tual en què es troben Espanya i el seu Estat és de liquidació per enderrocament. Dir-ho­ no és ser pessimista, sinó tan sols realista. No hi ha cap esperança de rectificació i de recuperació? Molts ben pensants s’inclinen perquè sí. Jo ho veig extraordinàriament difícil, perquè reconduir la situació actual exigiria un coratge, un esforç i una generositat que només es donen quan hi ha un fort sentit de pertinença a una comunitat. I és precisament la manca d’un ferm sentit de pertinença a Espanya com a nació –com a comunitat– allò que impedeix, als uns i els altres, l’assumpció dels sacrificis i de les responsabilitats que serien imprescindibles per assumir amb il·lusió un projecte de vida en comú.

Amb tot, no vull donar la batalla per perduda. Perquè sé que, si bé és cert que el seu Estat està morint, Espanya –la meva pàtria– encara hi és viva, sota, i, potser, “una voz como Lázaro espera que le diga ‘Levántate y anda’”.