Molts amics, col·legues i antics companys m’han preguntat al llarg dels anys per què jo no vaig seguir una carrera política o vaig acceptar alguna de les nombroses propostes que he rebut per a un càrrec públic. Els responc al llibre En busca de Nuncajamás, que presentem demà dimarts a la llibreria Altaïr a Barcelona; tots hi estan convidats.
A l’historiador de l’islam Bernard Lewis, en una de les visites al Pròxim Orient, un religiós professional li va retreure: “No ho entenc! Amb tot el que sap sobre l’islam, per què no es va fer musulmà?”. Salvant les distàncies, m’han fet diverses vegades una pregunta similar: si saps tant de política, per què no et vas convertir en un polític professional? La meva resposta seria anàloga a la que sospito que donaria Lewis: precisament perquè sé tant sobre com és la política.
Alinear-se amb una etiqueta de partit polític és incompatible amb un projecte intel·lectual seriós
Com deia Indalecio Prieto, un dels polítics més perspicaços de la República espanyola dels anys trenta, per ser un polític un ha d’estar disposat a menjar-se un gripau viu cada matí per esmorzar. Jo entenc que els polítics sobreviuen perquè saben que, si un es menja un gripau viu a primera hora, ja no li passarà res pitjor la resta del dia. Però el meu estómac mai no va estar preparat per a aquest festí.
A més d’aquestes aversions, crec que alinear-se amb una etiqueta de partit polític és incompatible amb desenvolupar un projecte intel·lectual seriós. Vaig aprendre molt en les meves experiències d’activisme polític, però sobretot al pensar-hi després i trobar les preguntes rellevants. Quan estava involucrat en l’acció, les meves intencions, aspiracions i desitjos em feien si no cec almenys miop davant de coses que estaven passant davant del meu nas. Un bon treball acadèmic i científic requereix una ment oberta, distància emocional, qüestionar-ho tot i no substituir fets per creences. Al final, cal triar: fer ciència o fer política. Si un es queda al mig, és probable que sigui mediocre en totes dues activitats.
Una experiència que m’ha semblat interessant és quan uns acadèmics professionals competents a temps complet entren en política durant un període curt. La majoria exerceixen de polítics a mitges, ja que no solen participar en rodes de premsa, fer discursos o manipular les relacions públiques. Després de tornar a l’acadèmia, he preguntat a uns quants d’aquests col·legues i amics de sis països diferents què han après a la pràctica sobre què és realment la política que no sabessin des del coneixement acadèmic. Diversos coincideixen que la pràctica política és una vida molt dura perquè hi ha molta competició pel poder entre individus, fins i tot dins una mateixa institució o un mateix partit. Alguns subratllen que moltes decisions polítiques es prenen amb poca informació i escassa aptitud per al tema. Reprodueixo aquí només una mostra dels que estan inclosos al llibre.
Lee tambiénLa retirada de Trump
Gianfranco Pasquino, politòleg de la Universitat de Bolonya i del Centre Johns Hopkins, va ser un dels coautors del meu editat llibre de text sobre política europea. Després de la seva experiència com a senador independent d’esquerra de la República Italiana durant tres mandats, va resumir el seu aprenentatge “amb dos simples aforismes: ‘la competència professional sense poder polític és estèril’, però ‘el poder polític sense competència professional és perillós’. Una barreja ben equilibrada –va concloure– és, lamentablement, molt rara, i no només en la política italiana”.
El meu exestudiant Juan Manuel Abal Medina jr. es va convertir en senador i cap de gabinet de la presidenta d’Argentina quan estava relativament avançat en la seva carrera acadèmica, la qual ha reprès després. El seu pare, del mateix nom, havia estat l’organitzador del retorn del president Perón del seu exili a l’Espanya de Franco, i en Juan Manuel va romandre fidel a l’afiliació partidista de la família. Després de la seva experiència al cim de la política, que va viure amb “intensitat i dramatisme”, segons les seves paraules, li vaig preguntar què havia après sobre la política que no sabés abans. Em va dir: “La capacitat d’autoengany i dissonància cognitiva dels polítics és molt superior a la que suposem”. “El curt termini té un pes encara més gran que el que usualment pensem”. “L’enorme majoria de decisions es prenen amb poquíssima informació”. “Els factors psicològics juguen un rol fonamental”.
Com deuen saber, Andreu Mas-Colell, economista de Harvard i fundador del departament d’Economia de la Universitat Pompeu Fabra a Barcelona, on vaig fer classes durant diversos anys, es va convertir en membre del Parlament i del govern de Catalunya. Em va resumir les similituds i les diferències entre la vida d’un polític i la d’un acadèmic de la manera següent: Per a tots dos, la tàctica crucial és: “Tria un tema. Si tens èxit, queda’t-hi, en lloc d’intentar un missatge innovador”.
Però les diferències són substancials: “Un polític no ha de ser massa intel·ligent, no ha d’intentar impressionar, no ha de
dirigir-se a la minoria educada, sinó que ha de ser fàcilment entès per la persona mitjana”. “No citar fonts”. “I repetir, repetir, repetir, encara que no estiguis dient pràcticament res”.
El llibre reuneix cròniques polítiques i intel·lectuals escrites durant diverses dècades des de quinze països en quatre continents. Que ens llegim aviat.