La caiguda del mur de Berlín va evidenciar que les guerres ideològiques que van dominar el segle XX havien arribat a la fi. Van sorgir veus, com la tantíssimes vegades citada de Francis Fukuyama, que advocaven pel final de la història amb el triomf de la democràcia i l’ordre liberal. Però l’11-S ens va donar un bany de realitat i va evidenciar que la llavor de la discòrdia seguia present entre les societats humanes. Samuel Huntington va postular el “xoc de civilitzacions” com a font de fricció i l’islam va quedar retratat allà com una civilització en lluita contra les altres. Apuntava el politòleg nord-americà que aquest focus de fricció no seria l’únic. Em va sorprendre que al seu catàleg civilitzador Europa aparegués com un ens diferenciat dels Estats Units .
Tenim tant en comú en l’àmbit cultural i polític que la divisió semblava fictícia. Fins que l’elecció de Donald Trump el 2016 i, molt especialment, la nova proclamació com a president dels Estats Units després dels comicis del 2024 ens han mostrat el profund abisme que es dibuixa entre una banda i l’altra de l’ Atlàntic .
La nefasta conferència de premsa televisada en directe el 28 de febrer en què Donald Trump i J.D. Vance van humiliar el president ucraïnès, Volodímir Zelenski, marca simbòlicament el final d’ Occident com un bloc compacte d’aliats. No es tracta del final d’un món basat en regles, l’existència de les quals és més mítica que real i potser només en va tenir un indici entre el 1989 i el 2001, sinó del final de l’aliança entre els Estats Units i Europa com a força que irradiava idees i lideratge. En aquest context, Europa ha de decidir què pretén ser, si un conjunt de petits estats objecte de colonització pels grans poders o una potència en si mateixa en un món multipolar, on altres actors de l’anomenat sud global també reclamen el seu paper.
Aquí el concepte de civilització en el sentit que el gran historiador britànic Arnold J. Toynbee va donar a aquest terme, com a societat que reacciona davant un repte existencial, adquireix rellevància de nou. L’Europa actual no és hereva directa dels estats colonials que van dominar el món fins a la Prime-ra Guerra Mundial, sinó de les cendres en què va quedar convertida al final
de la Segona.
Europa es configura com un continent conscient del perill d’entronitzar líders messiànics
Keith Lowe a Continente salvaje descriu bé què era aquella Europa. D’aquella devastació en sorgeix la Unió Europea, una construcció inèdita d’un projecte de pau entre pobles que havien estat enemics acèrrims.
Això ens diferencia profundament dels Estats Units, un país que es va definir com una terra de promissió, simbolitzat pels pelegrins del Mayflower i que ha evolucionat sense solució de continuïtat des d’aleshores, amb la idea de missió que hi ha subjacent en el lideratge i tota la ingenuïtat que infon no haver patit en pròpia pell els abusos de la tirania. Només des d’aquesta perspectiva resulta comprensible que el poble nord-americà hagi pogut optar per la megalomania d’un irresponsable que ja no dubta a presentar-se com un enviat de Déu.
Europa es configura, al contrari, com un continent savi, potser envellit, però conscient dels perills que comporta l’entronització de líders messiànics. La mateixa biografia de la candidata de la ultradreta alemanya a les últimes eleccions, lesbiana i aparellada amb una dona nascuda a Sri Lanka, o el fet que les líders dels partits de la dreta extrema als tres principals països europeus siguin dones ens donen pistes sobre l’aprensió que té el nostre continent pels “homes forts” que proliferen a la resta del món i fins i tot en algun dels seus socis menors.
Lee tambiénLlegint el signe dels temps
El dubte és si Europa reuneix la força necessària per projectar les seves energies cap a la construcció d’un actor global comú, capaç de fer sentir el seu missatge civilitzador, que no és el de la colonització, sinó el del respecte a l’altre i la concòrdia entre els que van ser enemics. Aquell missatge de pau, no cal dir-ho, només es podrà llançar amb autoritat si Europa aprèn a fer-se respectar per si sola amb una estratègia de defensa comuna ancorada en tecnologia pròpia. Els acords de la cimera europea del 6 de març són un primer pas. Però es requereix molt més per aconseguir una pau duradora a Ucraïna i dissuadir Putin d’emprendre noves aventures.