Sens dubte, al meu entendre, el triomf de l’emperador Donald consolida l’escalada de masclisme que ens porta la nova era, anticipada per les imatges del tsar Vladímir, amb el pit descobert i a cavall, difoses fa uns anys.
Si els dos líders mundials, abans en escenaris contraposats, encara que avui, pel que sembla, en sintonia molt amistosa, reivindiquen, de paraula i obra, la masculinitat dels valors amb què intenten governar –en el cas de Trump, redoblats per la seva afició a les dones barbies amb les quals s’ha casat–, crec que cal pensar en el retrocés que espera al feminisme a tot el món.

És possible que els èxits aconseguits per les dones tendeixin a anar desapareixent, en comptes d’avançar per arribar a la igualtat real?
La qüestió em sembla preocupant. Un article de Carles Castro publicat a La Vanguardia de diumenge passat es fa ressò d’una enquesta d’Ipsos de la qual es dedueix que: “Espanya és en una cruïlla en matèria d’igualtat de gènere, ja que és el país d’Europa que es defineix més com a feminista (un 51% dels consultats), però la tendència general apunta a una regressió”.
Si aquí, al país d’Europa que es considera més feminista, passa això, què passarà en altres llocs menys sensibilitzats amb la necessitat d’assolir la igualtat de drets i on la majoria dels homes no estan disposats a compartir-los?
Cal que el feminisme avanci perquè es tracta d’una qüestió moral que implica igualment els homes
Pel que sembla, la maquinària propagandística electoral de Trump va tenir en compte aquests criteris masclistes per guanyar vots. Els Estats Units és un país molt conservador. Els valors del feminisme, defensats a les seves universitats per homes i dones i acceptats a les grans ciutats, Nova York, Boston, San Francisco, zones de vot demòcrata, no han impregnat la immensa massa social de l’Amèrica profunda, on les dones segueixen estant, en general, al servei dels homes. No sé si més o menys considerades àngels de la llar, com moltes pel·lícules americanes dels anys quaranta i cinquanta ens van mostrar, per cert, doblades aquí, intencionadament, per veus femenines dolces i infantils, per acabar de ressaltar la seva deliciosa i submisa feminitat casolana. No oblidem tampoc que el franquisme va presumir d’“haver retornat la dona de la feina i de la fàbrica a la llar, on és la reina”, com deia un eslògan d’aquella època.
Pel que fa a altres països europeus amb taxes d’igualtat elevades, com els nòrdics, sembla que també hi han sorgit moviments d’homes descontents amb el paper discriminatori, segons afirmen, que les dones intenten atorgar-los. Per a mostra, un exemple, comprovat ja fa uns anys per mi mateixa: a la televisió danesa, vaig poder veure un programa de força èxit en el qual els homes reivindicaven sense embuts el seu masclisme.
Tornant a l’enquesta d’Ipsos, un 46% de persones creuen, al nostre país, que “s’ha anat massa lluny a donar iguals drets a les dones que als homes”. Una consideració que produeix calfreds. A més, és falsa. Segons dades ofertes pels tècnics del Ministeri d’Hisenda (Gestha) el 2020, la diferència del salari anual entre homes i dones era de 4.915 euros. En termes percentuals, les dades assenyalen que les dones haurien de cobrar un 28,6% més per igualar el sou i caldrien 105 anys per tancar la bretxa. Un total de 27 de les 35 empreses que integren l’Ibex afirmen pagar fins a un 30% menys a les dones que els homes. A més, les dones que ocupen llocs alts a les companyies de l’Ibex 35 representen el 19%. Segons les dades esmentades, crec que cal que la lluita de les dones segueixi, que el feminisme avanci, perquè es tracta d’una qüestió moral que implica igualment els homes.
El 8-M passat, les ciutats de tot el món es van omplir de dones “caminant cap endavant”, unides contra el masclisme global, intentant ser la veu de les dones que ni tan sols en tenen. Al mateix temps que això passava, en un parc xinès, un cuidador, al meu parer, amb un cervell atrofiat, regalava un parell de rams de flors a una tigressa i a una ossa panda, engabiades allà, perquè celebressin el dia de la Dona. Considerava que també era el seu? Sobren comentaris. El masclisme de la banalització pot ser encara més perillós que el que fins ara coneixem. Caldrà fer-hi atenció.