Aquests dies, a França, es jutja Le Scouarnec, un cirurgià acusat d’haver violat tres-cents menors al llarg de vint-i-cinc anys. Durant el procés, ha estat cridada a declarar la seva exdona, que, referint-se a una neboda de cinc anys, víctima de Le Scouarnec, ha dit que la nena, en lloc d’haver-se llançat sempre al coll de l’oncle, l’hauria pogut denunciar. I ha afegit: “Vostès saben que els nens poden sentir plaer amb aquests tocaments?”.
Llegir la resposta d’aquesta dona ens pot traslladar al llibre de Neige Sinno, Trist tigre, una barreja d’autobiografia i assaig sobre els abusos sexuals d’un adult, en aquest cas, els del seu padrastre damunt d’ella quan tenia entre set i catorze anys. Sinno barreja les vivències d’aquestes agressions, descrites com a devastadores, i mira d’entendre què hi ha al cap d’un depredador de menors, mentre també reflexiona sobre les diferents reaccions de la societat per procurar explicar o silenciar una pràctica sexual tan monstruosa. Es demana per la negació, per exemple, la de la seva mare al llarg d’un any; per la distorsió de la crua realitat: si no veuen el penis de l’home de quaranta anys a la boca de la nena, ho poden jutjar com una història d’amor; pel silenci dels qui ho saben i, no obstant, no ho denuncien; per la pretensió que les cries són les provocadores, com intenta fer-nos creure l’exdona de Le Scouarnec.
Resulta difícil d’admetre que algú pugui disculpar i, fins i tot, comprendre un pederasta i, no obstant, ha passat nombroses vegades i continuarà passant. Sense anar més lluny, a Catalunya hi ha mares que, per exemple, després de denunciar la seva exparella per abusos a la filla de quatre anys, trobada jugant a fel·lacions amb uns ninots de Playmobil , són amenaçades de perdre la custòdia de la criatura, perquè pesa més el que diu el pare que el que elles expliquen. O perquè a l’examinador no li sembla tan greu.
Vostè creu que podria arribar a ser admesa la pederàstia com una pràctica sexual més? A primera vista, no ho sembla, però, si apliquem la finestra d’Overton de manera injusta i abjecta, li asseguro que sí.
Vostè creu que podria arribar a ser admesa la pederàstia com una pràctica sexual més?
La finestra d’Overton és una eina política que descriu el grau d’acceptabilitat de les idees, per a la qual cosa proposa diversos nivells, des d’allò impensable fins a allò àmpliament acceptat. Serveix per entendre com certs plantejaments, que en el passat semblaven aberrants, amb el temps arriben a ser admesos per una majoria. En si mateix, aquest mecanisme no és ni bo ni dolent; tot depèn de com i qui fa servir el desplaçament d’una determinada idea.
Imaginem que som un grup de pressió poderós –tenim mitjans econòmics, altaveus mediàtics, etcètera– i volem aconseguir que la pederàstia deixi de considerar-se delicte. Aleshores, podríem actuar de la següent manera.
Primer, d’allò que és impensable al que és radical. A nivell acadèmic o científic, es comença a considerar que cal poder tractar la pederàstia sense prejudicis.
Lee tambiénPostmodernitat i ciència
Segon, d’allò que és radical al que és acceptable. S’introdueix el neollenguatge: noves paraules per redefinir el concepte. Per exemple, “persones atretes per menors” (MAP en anglès). No canvia la realitat, però la suavitza.
Tercer, del que és acceptable al que és sensat. Es busca justificar la pederàstia com una orientació sexual més, a partir d’arguments com ara “amor per la infància” o el fet que, en altres cultures, ja ha existit. Es ven com un dret humà.
Quart, del que és sensat al que és popular. S’introdueix el discurs amb profusió d’emocions lacrimògenes als mitjans de comunicació, al cinema, a la literatura… per generar l’empatia de la societat amb els pederastes, pobres!
Cinquè, del popular al polític. Es promouen els canvis legislatius per despenalitzar els qui són MAP. Recordi, la gent ja ho veu com un dret humà.
Considera impossible aquesta finestra d’Overton? Recordi que Jean-Paul Sartre i Simone de Beauvoir, entre altres intel·lectuals, van signar l’any 1977 una petició que advocava per la despenalització de les relacions sexuals consentides entre adults i menors. Recordi que, entre el 2006 i el 2010, als Països Baixos, va existir el Partit per l’Amor Fraternal, la Llibertat i la Diversitat, que defensava la reducció de l’edat de consentiment sexual dels setze als dotze anys, amb la intenció, eventualment, d’eliminar-la.
Només un rebuig contundent de la pederàstia per part de la societat pot impedir finestres d’Overton com aquesta. O com d’altres que ja funcionen.