Aquests dies que escasseja la sobredosi habitual de partits de futbol pot ser un bon moment per recuperar l’estrena de la setmana a 3Cat: Revolució 304 . Es tracta d’un documental fet des del Departament d’Esports de TV3 amb la firma del mateix equip liderat pel periodista Xavi Torres, que va recollir el premi Ondas per Unzué. L’últim equip del Juancar . L’estrena en televisió ha estat de les que deixen petjada, amb més de 300.000 espectadors de mitjana. Les millors xifres d’audiència de tota la temporada de Nits sense ficció , el format televisiu en què s’emmarcava el documental.
Ja us ho adverteixo, no és un documental de futbol. O no només. No va sobre Lamine Yamal. O no només. De fet, la jove estrella del Barça és l’eix central sobre el qual pivoten altres qüestions que esdevenen principals com el sentiment de pertinença al barri, la igualtat d’oportunitats, el racisme, les projeccions de futur dels joves o l’esforç i el treball.
No és un documental de futbol, o no només; no va sobre Lamine Yamal, o no només
Com passa sovint amb els bons documentals, un cop l’has vist, et sorgeixen preguntes i comences a trenar reflexions, gairebé sense adonar-te’n. La que més em neguiteja és la d’encertir que sobre un jove de 17 anys convertit ja inevitablement en símbol hi ha tantes aspiracions i anhels dipositats, no exclusivament futbolístics, sinó en termes de transformació social. És un pes molt important per a unes espatlles tan tendres. I no serà fàcil de gestionar ni per a Lamine Yamal ni per tots els que han projectat en ell grans expectatives sense demanar-li permís. De fet, el documental, que és un cant a la riquesa de la diversitat cultural, reviu episodis foscos que Lamine Yamal ja ha hagut d’entomar en forma d’insults racistes.
Revolució 304 també recull aquest nou orgull de la gent de Rocafonda, una injecció d’amor propi que els ha permès posar en segon terme conceptes com “barri problemàtic” o “barri conflictiu” per lluir a la façana i amb lletres majúscules i ben vistoses el cartell de “barri de Lamine Yamal”. Em pregunto quants barris en la mateixa situació necessitarien que un cop de sort en forma de referent mundial els posés al mapa i els permetés presumir ufanosos dels últims dígits del codi postal que els distingeixen de la resta. Barris on ja ningú espera que el sistema, les administracions, vinguin al rescat per complir d’una vegada amb els deures que tenen també amb les perifèries i la seva gent.
Acabo amb una curiositat, si més no, simbòlica. La preestrena del documental, que es va fer al Teatre Monumental de Mataró, es va haver de canviar d’hora quan alguns dels convidats, pertanyents a la comunitat musulmana, van advertir que a les 19 h no podrien venir perquè just era l’hora en que acabava el dejuni del ramadà i tenien la pregària del vespre. La projecció es va avançar un parell d’hores per ajustar-se a les necessitats i llestos. Petits aprenentatges que permeten avançar plegats.