Elogi de l’avorriment

Potser l’ avenç més important de la política moderna en les democràcies liberals ha estat desvincular-se dels grans anhels humans, tan extraordinaris per suscitar obres d’art i holocaustos com incòmodes en la rutinària convivència pacífica del dia a dia.

Aquesta política menys inflamada, allunyada de les veritats incommovibles, es dedicava a gestionar el mentrestant amb la participació de molts que no compartien les receptes. O el que és el mateix, amb la necessitat d’arribar a acords. Cosa que requeria unes maneres mínimes. Com que això no té gaire interès, de tant en tant cal guanyar eleccions, i ja no hi ha els canals omnímodes de comu­nicació que asseguraven la ­traslació adequada dels missatges, la política ha esdevingut un espectacle d’entreteniment grotesc que busca l’atenció de la gent amb una desesperació patètica.

Vivim entre crits, ganyotes, gestos grandiloqüents, contorsions i violències simulades, que no acabem d’entendre, i que resulten esgotadors i perniciosos, perquè ­expressen, de nou, la combativitat cega de l’era dels afanys transcendents (que sabem on ens condueixen) sense que els afanys existeixin.

Per això, em sembla balsàmic que els últims temps hagin aparegut uns quants polítics l’interès més immediat dels quals sembla ser la invisibilitat. Gent com Salvador Illa o com Juanma Moreno són a prop dels polítics suïssos que elogiava Borges (“He viscut a Suïssa cinc anys i allà ningú no sap com es diu el president. Jo proposaria que els polítics no fossin personatges públics”). O dels bascos, d’irreprotxable discreció jesuítica. Tots representen la modernització pacificadora de la política.

Abans que el Parlament espanyol es transformés en un reality show , els seus protagonistes eren gestors foscos de maneres anodines, i no semblava molestar-nos gaire. A ells els devem bona part del progrés en què habitem i del qual no en som gaire conscients, vista l’enormitat de les nostres queixes.

Davant ells, en l’altre extrem, ha prosperat un polític expressionista i esvalotador, caricatura de la seva pròpia caricatura, deformació esperpèntica dels salvapàtries, que ha format un star-system que, a la manera de Hollywood o de Sálvame, atreu l’audiència, però pels motius equivocats.

Avorrir-se sempre va ser un estímul de la creativitat i l’acció. I l’únic camí possible cap a la perfecció, que es construeix en la repetició de gestos rutinaris i idèntics. Kierkegaard afirmava que va ser l’avorriment el que va portar Déu a crear Adam i el món. 

Lee también

Un món transparent

Toni Segarra

Potser són aquests polítics avorrits els autèntics creadors. Sospito que, encara que ho intentin, Illa o Moreno estan incapacitats per a la gran­diloqüència. Una cosa que, en aquests temps d’anhels dramàtics, és un ansiolític essencial. Són la truita a la francesa de la política, tan poca cosa, tan insubstancial, tan imprescindible. Tant de bo, i torno a Borges, la política ­torni a ser, un altre cop, “una de les formes del tedi”.