El mèritd’embalar-se

En castellà hi ha una expressió taurina, venirse arriba, que significa encoratjar-se o refer-se. Dit d’una altra manera, remuntar una situació després de l’enfonsament. No té res de dolent em­balar-se, sobretot si hom supera una situació amb l’esforç, la tenacitat i la intel·ligència. Però si plantar cara és el resultat del trilerisme, del canvi de jaqueta o de populisme, aleshores acostuma a ser un mal negoci. Perquè un pot enganyar els altres, però mai a un mateix. I tard o d’hora els altres descobreixen que el rei està nu i que el que semblen ser els seus atributs són simplement les seves vergonyes. 

Als anys noranta, hi va haver un anunci de L’Oréal, que era un intent que les dones trepitgessin fort, no renunciessin a res i ocupessin el seu lloc al món. La firma de cosmètica francesa va utilitzar com a eslògan “perquè jo ho valc!” i la publicitat va constituir tot un èxit.

Mazón li diu a Sánchez en un míting que no té el que s’ha de tenir i, en canvi, ell sí

Si hi ha un polític a qui li costava poc embalar-se era sir Winston Chur­chill. En els moments més difícil sabia fer un pas endavant. La seva personalitat era aclaparadora i, per malament que estigués la situació, sempre tenia un idea innovadora, no s’ensorrava mai. De tota manera, el general de divisió John Kennedy, cap d’ Operacions Militars de l’exèrcit britànic, va escriure un diari en què pot llegir-se: “La seva imaginació estratègica és inesgotable, però moltes de les seves idees són una bogeria, desenraonades i impracticables (...) la sort és que al final són rebutjades si no són acceptables”.

Lee también

La motoserra arriba a la ciència

Màrius Carol

Dit d’una altra manera, és important no caure en el desànim, però tampoc no és recomanable que l’eufòria ens domini. I menys en política, que és el més semblant a una muntanya russa emocional, on a les pujades d’entusiasme les segueixen les caigudes en la desesperança.

Tot això ve a tomb de Carlos Mazón, un governant desaparegut en la tragèdia de la dana, que s’ha amagat durant les falles i que ha acabat pactant amb Vox un programa impropi d’un moderat. Sentir-se orgullós d’aquest pacte, dir-li a Pedro Sán­chez que ell no té el que s’ha de tenir i donar lliçons a tothom per un acord amb la ultradreta té mèrit. I el més desconcertant és que va presumir d’assumir la seva responsabilitat. Com?