El llibre de Bretón: què preval, la llibertat o el dolor?

Un llibre sobre José Bretón, l'assassí dels nens de Còrdova, provoca un debat profund i interessant a les xarxes socials. L'obra, sota el títol El odio, no l'ha llegit la majoria del pati digital, però això no ha impedit d'opinar-hi. Donar un veredicte sense conèixer és un esport nacional. L'epicentre de la disputa consisteix a dilucidar què ha de prevaler: la llibertat d'expressió i de creació d'un escriptor o la protecció dels menors i el respecte a la mare. Vet aquí la qüestió, que té una gran profunditat en els temps actuals.

L'autor del llibre és Luisgé Martín, escriptor prolífic que ha rebut tota mena de crítiques. Escriure sobre un assassinat cruel no és una novetat. És més, hi ha una forta demanda de continguts relacionats amb crims, tant en la literatura com en el format audiovisual. El públic sempre ha prestat molta atenció al true crime. Només fa falta donar un cop d'ull a les plataformes de sèries i pel·lícules per comprovar el ganxo d'una recreació sobre l'assassinat d'Edwin Arrieta a Tailàndia per Daniel Sancho, per exemple. Ningú no ha pensat en l'honor del cirurgià assassinat i en la seva família, quan s'han omplert centenars d'hores televisives amb el cas? 

Els sentiments humans han emergit en bona part dels posicionaments contra de l'obra sobre Bretón. A les xarxes s'han fet servir arguments com que el dolor d'una mare ha de prevaler sempre sobre la llibertat artística o que també cal preservar el dret a l'honor dels pobres menors. També hi ha qui ha preguntat: "Us agradaria que l'assassinat dels vostres fills fos a les llibreries? Hi ha qui veu, en definitiva, el llibre com un medi perquè Bretón continuï fent mal a Ruth.

En el costat contrari s'han posicionat els qui defensen que sempre, tret que un jutge digui el contrari, hauria de prevaler la llibertat d'expressió. El problema és quan la línia entre aquesta llibertat i els drets fonamentals de les persones és finíssima.

El debat, en el fons, demostra la maduresa de la democràcia espanyola. En altres moments ni tan sols s'hauria pogut produir tal discussió. En aquest cas és imprescindible recórrer a l'article 20 de la Constitució Espanyola, que empara la llibertat de creació literària. És a dir, l'obra, malgrat que no agradi a les xarxes socials, està emparada per la Carta Magna. I això no és menor perquè implica que el dret a la creació no es pot restringir. Haver superat la censura a Espanya també és un èxit col·lectiu. Ara bé, el llibre sí que es podria segrestar, però per això faria falta una resolució d'un jutjat, una cosa que encara podria arribar ja que la Fiscalia va presentar ahir un recurs davant l'Audiència de Barcelona.

La llibertat d'expressió és un dret fonamental en la democràcia espanyola i això és important remarcar-ho en un moment històric on s'observen retrocessos preocupants. Tot i que hi ha  qui considera totalment reprotxable publicar el llibre, això no s'ha d'associar a una vulneració de la legalitat.

En el debat tampoc no s'ha d'infravalorar els qui pensen que, encara que la Constitució empara l'esmentada llibertat, sempre ha de prioritzar la voluntat de les víctimes. Per això hi ha qui també ha proposat que l'editorial, Anagrama, hauria d'haver contactat amb la mare dels menors abans que emergís tota aquesta polèmica.

Expressar-se amb llibertat no hauria de ser l'objectiu d'aquest debat. El problema està en les persones i en aquella finíssima línia que se sobreposa amb l'honor. No és fàcil dilucidar-la. Per això el més assenyat és que el ciutadà també exerceixi la seva llibertat a l’hora de decidir si va a la llibreria o no ho fa.