Elixir de joventut

Llegeixo en una revista que aconseguir que l’home visqui molts anys més ja està a l’abast. Esperem que es pugui dir el mateix de la nostra democràcia. Aviat faran mig segle les nostres institucions democràtiques. Una mirada ens suggereix que no envelleixen bé.

Alguns exemples: un dia d’aquests se sentia dir als passadissos del Congrés que cap norma espanyola no passaria per sobre dels interessos dels pagesos de Catalunya: declaració almenys sorprenent en boca d’una diputada del mateix Congrés. No gaire més tard, una vicepresidenta del Govern declarava que estava buscant vots per derrotar una proposta de llei sortida del Consell de Ministres. Tant costa callar, o dimitir, si en consciència no s’hi està d’acord? Un tercer exemple l’ofereixen els procediments oberts contra l’entorn del president del Govern espanyol, que no sembla que tinguin cap altre objectiu que desgastar la seva imatge pública. A primera vista, sembla que la nostra democràcia està perdent facultats. Podem fer-hi res per evitar que passi de l’edat madura a la demència senil?

Una democràcia necessita certes institucions, que nosaltres ja tenim, però la qualitat depèn sobretot de l’esperit que anima els representants del poble, el seu govern i el poder judicial. Tornem a la transició, que va estar guiada per dos sentiments, la il·lusió i la por: uns pensaven que calia anar més lluny en tot, d’altres recordaven que, com en el joc del set i mig, si et passes és pitjor. La combinació dels dos sentiments va fructificar en una conducta prudent, i la transició va ser qualificada per molts d’exemplar. Això va ser llavors. Avui, la por ha desaparegut, mentre que d’il·lusió només en queda alguna brasa al costat esquerre de l’hemicicle.

És una llàstima. Davant un món nou, en gran part desconegut, una mica de por –abans se’n deia respecte– seria molt útil per mantenir-nos desperts, perquè de motius no ens en falten. Però falta la unitat que ens permetria adaptar-nos a alguns canvis i fer front a d’altres. Falta a Europa, dividida davant la perspectiva d’una guerra amb Rússia, que seria, en essència, una guerra civil; dividida davant les amenaces del canvi climàtic i escèptica davant la informació que reben els seus ciutadans. També en falta a Espanya. Pot ser que el teatre parlamentari, que ha arribat a límits que només avui semblen insuperables, exageri el veritable tarannà d’una societat cansada de contemplar tanta batussa amb uns resultats tan magres, cada vegada menys sensible a la informació publicada i, en el fons, cada dia més indiferent. Malament rai si és així, perquè les institucions es mantenen vives per l’interès dels ciutadans. Si aquest falta, són com les closques buides dels règims totalitaris. I són les institucions vives les que ens poden protegir de conflictes violents.

Falta també la il·lusió, i això que tenim algunes bones raons per mantenir-la. D’una banda, la marxa del país, tant econòmica com social, és força satisfactòria; de l’altra, hem patit sense greus perjudicis els excessos que, diu cada partit, l’altre ha comès. Però el cas és que, després de parlar cada dia de com és de necessari mantenir-nos units, ens oblidem que un ingredient indispensable per aconseguir la unitat és la capacitat de cadascú de sacrificar alguna cosa del seu interès personal pel bé de tots. Sense el propòsit de contribuir al benestar dels altres no hi ha unitat ni felicitat possibles. Aquest ingredient és absent en tota la nostra política: butaques i micròfons passen primer.

És veritat que l’aire dels temps, en aïllar-nos uns dels altres i dissoldre les comunitats tradicionals, afavoreix l’oblit; és veritat que la capacitat de pensar en els altres va en contra de la lògica del mercat que ho envaeix tot, però cal tenir present que la nostra conducta només s’ha de regir per aquesta lògica quan es tracta de comprar i vendre. Les múltiples dimensions de la nostra vida no hi estan subjectes. Per tot això cal prendre consciència de la tendència a l’aïllament i anar-hi en contra.

Sense por es mor jove; sense il·lusió és trista la vellesa. El que és veritat de les persones ho és de societats com la nostra. Per això em pregunto: quantes danes faran falta perquè nosaltres mateixos donem exemple de solidaritat, l’elixir de joventut de tota democràcia?