El mal, mal explicat

La llibertat d’escriure i publicar ha de ser irrenunciable. Amb tot, això­ no eximeix els llibres del judici crític. En literatura no hi ha temes prohibits ni inoportuns: hi ha llibres que fracassen. Fracassen quan, davant un crim atroç, no troben una mirada, un criteri, una distància. Quan no aconsegueixen aportar coneixement ni experiència i converteixen un assassinat en matèria narrativa sense prou treball de pensament.

El odio, de Luisgé Martín, tracta d’un acte de mal suprem: un filicidi comès com a càstig contra la mare. Es presenta com un “viatge literari al cor d’un assassí”, José Bretón, des d’un interès “antropològic o humà. Gairebé metafísic”. Tanmateix­, el que hauria de ser una interrogació sobre el mal es converteix en una escolta prolongada al perpetrador. El desequilibri estructural i la falta de polifonia minen el seu valor. El llibre no aprofundeix, no confronta prou. Es basa en la veu de l’assassí, amb qui l’autor va mantenir correspondència i a qui va visitar a la presó, i es justifica com una decisió narrativa: volia centrar-se en el “mal” en estat pur. De resultes, el victimari no és només el subjecte, sinó també el narrador encobert. Les veritables víctimes no hi són presents ni simbòlicament. La violència vicària que defineix aquest crim queda impregnada del narcisisme del botxí. El resultat és una obra incompleta, unilateral, fascinada per l’abisme, però sense eines per il·luminar-lo.

Hi ha exemples recents que mostren que es pot fer d’una altra manera. A Laëtitia o la fi dels homes (Anagrama), Ivan Jablonka reconstrueix un feminicidi amb rigor documental, tensió narrativa i una ferma implicació ètica. No cedeix la veu a l’assassí: dona context, dona forma, dona sentit. El que narra és una violència absoluta, però Jablonka ha fet de l’escriptura una via de justícia per als morts que no poden defensar-se, com al llibre on va reconstruir la vida dels seus avis, víctimes d’Auschwitz. No es tracta d’una ocurrència: és literatura.

Resulta legítima la crítica a El odio, però no és acceptable demanar un boicot contra l’editorial. Durant més de mig segle Anagrama ha apostat per la literatura crítica i transformadora. Aquest no serà el seu millor llibre, però un títol no desacredita el seu catàleg.