Des de Los lunes al sol vaig decidir que seria més del team Cigala que del team Formiga. Santa (Javier Bardem) llegia aquest conte, i en descobrir que la formiga era insolidària i no ajudava la cigala, deixava anar: “Tros de filla de puta la formiga”.
Però aquest hivern se m’ha posat una cara de formiga que no puc amb ella. Davant el previsible estiu tòrrid, som a finals de març i ja he comprat dos ventiladors de sostre. El del menjador, més gran, model Varadero. El de l’habitació, més petit, anomenat Ginebra. Si els van posar el nom en funció de la temperatura d’un lloc i l’altre, són uns cracs.
També vaig encarregar un tendal per al balcó. A Toldos Montflorit, de Castelldefels. Comerç local i de proximitat. Van venir dijous a muntar-lo. S’hi van estar tot el matí i part de la tarda. Quan vaig arribar el tendal estava col·locat i el balcó, net i recollit, com si allà no hagués passat res. És una meravella: puja i baixa de manera automàtica, amb comandament a distància i amb uns leds laterals per si un dia vols sopar al balcó i tenir una mica de llum. Si els poses al màxim, aquests leds poden il·luminar un camp de futbol.
El més al·lucinant de tot és que els de Toldos Montflorit han complert tant amb el pressupost com amb la data de lliurament. No em digueu que no és sorprenent. Aquell mateix dia vaig rebre del Futbol Club Barcelona, en sóc soci, la confirmació que no podríem estrenar el nou Camp Nou durant aquesta temporada.
Presi Laporta, continuarem pujant a Montjuïc, gaudint i completament acrítics
Ha passat una cosa que amb Toldos Montflorit no passa. La constructora turca no compleix els terminis. I això que la directiva del Barça ja ha promès fins a tres dates per tornar a les Corts. Però res.
Tant m’és. Pujo a Montjuïc religiosament cada partit. Soc un dels vint i tants mil socis (el total de socis supera els cent mil) que han decidit pagar el carnet i el seient en el desterrament. He estat la riota en sobretaules culers. Que si quin pringat, que si hi pujo amb motxilla i xerpa. Perquè entre el barcelonisme s’ha instal·lat la idea que veure el futbol a Montjuïc és un suplici.
Lee tambiénEl llarg hivern del 25
I tenen una mica de raó. Per exemple, els socis que paguen seient de tribuna veuen els partits gairebé des del córner, perquè els seients centrals estan reservats per als packs VIP que compren els turistes, sense gaire idea de futbol, però amb moltes ganes de pica pica i beguda en el descans. All included. Tot sigui per sanejar el club. El pitjor és que sense venir a tomb fan l’onada. Fins i tot si anem zero a zero. No, sisplau. L’onada, no. Tan estètica com innecessària.
Per acabar-ho d’adobar ens hem quedat sense grada d’animació pel seu enfrontament amb Laporta. Ara, a Montjuïc, els culers, que tampoc no seríem l’afició més efusiva del món, hem d’animar sense una grada que ens animi a animar. I compte, de vegades ho aconseguim.
Malparlar de Laporta i els seus seria fàcil. Per cagades menors, he vist mocadorades històriques al Camp Nou. Però els que pugem a Montjuïc ni ens enfadem. A Montjuïc cada partit hi passen coses divertides. Dijous, Pedri va dibuixar un vuit al centre del camp que els jugadors d’Osasuna encara l’estan buscant. No sé si guanyarem alguna cosa, però que bé que ens ho passem. I la piloteta no només entra, sinó que aquest equip ho fa bonic. Així que res, presi, continuarem pujant a Montjuïc, gaudint i completament acrítics. Ah, i un consell: si vol accelerar les obres del Camp Nou, complint terminis i pressupost, li recomano Toldos Montflorit. En comptes d’un sostre a la tribuna, un tendal i llestos. Tot i que vostè es va decantar per la tecnologia alemanya i la va clavar. Tendals Flick, ideals per no cremar-se.