A Benjamin Netanyahu no l’espanten les enquestes adverses. En un sondeig publicat a començaments de març pel Canal 12, el Likud, el seu partit, baixaria de 32 a 24 escons, i la seva coalició amb supremacistes jueus i ultraortodoxos no superaria els 48, allunyats dels 61 de la majoria absoluta.
Malgrat els sondejos desfavorables, el primer ministre israelià ha aixecat el cap després de la desfeta del 7 d’octubre del 2023, quan la majoria dels compatriotes consideraven que havia d’abandonar el poder.
Els suposats pagaments de Qatar a diversos assessors, com també a Hamàs, són l’amenaça principal
“Netanyahu pren mesures desesperades, i potser Israel pagarà el preu per la seva supervivència política”, va vaticinar l’historiador Gershom Gorenberg a The Atlantic . En menys de dues setmanes, el “rei d’Israel” –així el lloen els simpatitzants– ha suscitat un terratrèmol intern a l’Estat jueu.
A més de reprendre la guerra a Gaza, que pels familiars dels 59 ostatges en mans de Hamàs en suposa la sentència de mort definitiva, ha acomiadat el cap de la intel·ligència interna, ha aconseguit controlar la selecció de jutges per al Tribunal Suprem i confia a destituir la fiscal general de l’Estat, crítica amb l’acumulació de poder sense límit del seu govern. “Sap que afronta amenaces immediates per mantenir-se al càrrec, i per això pren mesures desesperades, més enllà del cost en vides i el risc per a la democràcia israeliana”, insisteix Gorenberg.
A Israel s’escampa la sensació que viuen un moment històric decisiu. Mentre tornen a sonar les alarmes antiaèries per projectils que cauen des de Gaza, el Líban o el Iemen, als carrers tornen a cobrar força les marxes antigovernamentals, especialment després de l’aprovació d’uns pressupostos que continuen prioritzant els privilegis dels colons i els subsidis dels ultraortodoxos, que es neguen a servir a l’exèrcit. “Morirem abans que ens reclutin!”, exclamen.
Per Netanyahu era vital aprovar els comptes anuals al març. Altrament, la llei ordenava la dissolució del Parlament i la convocatòria d’eleccions. La coalició havia quedat en minoria després de la sortida de l’extremista Itamar Ben-Gvir, irritat per la treva amb Hamàs. A canvi del seu vot, Netanyahu va acceptar “reprendre la guerra amb força fins a la victòria total”. Centenars de morts a Gaza han aportat l’estabilitat necessària perquè Netanyahu continuï governant.
El primer ministre d'Israel, Benjamin Netanyahu, assisteix al seu judici per càrrecs de corrupció al tribunal de districte de Tel Aviv
Complir amb les quotes de reclutament a l’exèrcit és un
altre problema per a un primer ministre entossudit en la guerra eterna. Els ultraortodoxos desafien l’obligació d’allistar-s’hi i, segons avisen els militars, “molts combatents rebutgen ser reservistes per les mesures del Govern”.
Israel està encallat en el conflicte més llarg de la seva història i en l’últim any i mig els israelians en edat militar han complert fins a tres o quatre rotacions. Molts pares, empleats i empresaris no estan disposats a sacrificar les seves vides i el benestar de les seves famílies.
L’èxit de Netanyahu es basa a mantenir fronts oberts que li permeten maniobrar segons les prioritats polítiques.
Ilana Gritzewsky, una ostatge alliberada, ha explicat a aquest diari els abusos sexuals que va patir en mans de Hamàs. “No em quedaré en silenci –ha dit–, he de cridar pels que no poden. Cada dia sense treva és un risc per a ells. Estan febles, ferits i en situacions mèdiques crítiques. No els podem abandonar”.
Tot i això, les seves súpliques no semblen ressonar a l’oficina del primer ministre, que segons diverses informacions hauria ordenat a l’exèrcit que dissenyi un pla per a l’ocupació permanent de Gaza. Segons Tamir Pardo, excap del Mossad i, com molts ex alts càrrecs, assidu a les marxes antigovernamentals, la “guerra pel benestar de Netanyahu ha començat”.
El reporter de Haaretz Uri Misgav, especialista en la família Netanyahu, considera que al premier l’enerven les protestes, més encara davant casa seva a Jerusalem i a Cesària. Per
neutralitzar-les, la policia –sota ordres de l’ultra Ben-Gvir– reprimeix amb més duresa. Per molts israelians, l’estament policial ha estat segrestat pels supremacistes.
L’amenaça més gran per al futur de Netanyahu és el Qatargate, les evidències revelades sobre els suposats pagaments a assessors del premier pel govern de Doha que, pel que sembla, també van servir per finançar Hamàs. Els crítics l’acusen de destituir el cap de la intel·ligència i intentar-ho amb la fiscal general per bloquejar la investigació. Els assessors comprats per Qatar són els mateixos que van revelar documents sensibles d’intel·ligència a Bild per intentar allunyar les crítiques sobre Netanyahu respecte al fracàs en l’alliberament dels ostatges.
Mentre els seus judicis per corrupció continuen en marxa, Netanyahu s’esforça a presentar-se com la víctima d’una interminable caça de bruixes. Els mateixos dòlars qatarians que van finançar i van armar l’enemic que va perpetrar la pitjor matança de jueus des de la Xoà també van arribar a les butxaques dels seus assessors, encarregats de blanquejar la imatge de Qatar, però tot pot ser desmentit com a notícies falses.
“A Amèrica i Israel, quan un líder fort de dretes guanya eleccions, l’estat profund esquerrà utilitza la justícia per trencar la voluntat popular”, va concloure el primer ministre amb més anys de permanència al capdavant de l’Estat jueu.
