Espanya ha vist en els últims anys com universitats privades de diferent categoria han proliferat a pràcticament tot el territori. La Comunitat de Madrid és l'epicentre d'aquesta activitat. De fet, a la mateixa pàgina web del Govern madrileny es pot llegir que entorn de la capital s'hi troba “la concentració més gran d'estudiants d'Espanya i de les més grans d'Europa”. Madrid tenia en el curs passat sis universitats públiques i tretze de privades. Fent ús de les competències autonòmiques, les comunitats han anat donant el vistiplau a centres amb el teòric objectiu d'atreure coneixement, encara que en realitat el que es buscava era, en alguns casos, negoci.
Facultat de Ciències de la Informació de la Complutense
Dilluns, Sánchez qualificava algunes universitats privades com a “xiringuitos” i el Govern va moure ahir fitxa en el Consell de Ministres anunciant un enduriment dels criteris per crear universitats privades. No és una decisió que Moncloa hagi improvisat, sinó que el debat intern ve de lluny. És important destacar que l'ensenyament universitari està transferit, per la qual cosa el moviment també té la seva connotació política. A Ayuso, de fet, li ha faltat temps per parlar de “guerracivilisme” per part de l'Executiu.
Les xarxes socials han mostrat disparitat d'opinions sobre el xoc. Traient els comentaris més polititzats o favor d'una o una altra part, els més aclamats han girat al voltant de què és una universitat i què no ho és, independentment que siguin públiques o privades.
Lee tambiénAlegría sobre el decreto de las universidades: “No va de universidades públicas contra privadas”
Primera premissa: és important diferenciar les universitats privades de qualitat d'aquests anomenats “xiringuitos”. Hi ha privades d'enorme prestigi; la Universitat de Navarra o Deusto són dues referències no només nacionals, sinó també internacionals. Però això no treu perquè a alguns centres hi prevalgui el negoci a la qualitat de l'ensenyament. Sí, existeixen “xiringuitos universitaris” que expedeixen títols d'escassa qualitat. El que cal evitar és ficar-los al mateix sac que els centres privats de referència.
Segona premissa: els centres privats acullen tota classe d'alumnes. Es tracta d'universitats que han vingut a cobrir carències de les públiques. Per exemple, l'absència de places o les dificultats per accedir a determinats estudis (per la nota de tall) han provocat un transvasament d'estudiants cap al privat. Famílies de tota classe social han accedit a centres no públics. Algunes s'han hagut d'endeutar i altres –potser vostè en coneix alguna- han hagut d'arrendar les segones residències per poder pagar els estudis dels seus fills. No es pot concloure que sigui una educació elitista, per tant.
Lee tambiénEl libro de Bretón: ¿qué prima, la libertad o el dolor?
I tercera premissa: els “xiringuitos” són exclusius de la privada o també hi ha pràctiques similars en la pública? N'hi ha prou amb recórrer a alguns sonats casos en universitats madrilenyes per donar resposta a aquesta pregunta. L'endogàmia de claustres és un mal de l'ensenyament universitari públic, que s'està veient obligat a donar per conclosos determinats títols davant l'escassa demanda. Sobra una reflexió sobre aquesta realitat.
Les xarxes socials s'han omplert de comentaris destacant que Sánchez i diversos ministres s'han format en l'educació universitària privada. I és que el debat és de pes i, en el fons, evidencia la pèrdua de puixança de la pública. “Per defensar la universitat pública no s'ha d'atacar la universitat privada”, deien alguns opinants a Bluesky.
La pública ha d'aprofitar la conjuntura per competir per l'excel·lència, per reunir els millors professors i, per extensió, alumnes. Per això en les xarxes socials ha sorgit un moviment que defensa tornar a prestigiar l'educació pública per reconvertir-la en un lloc de referència del pensament crític, no en simples màquines expenedores de títols. La societat del futur es decideix en aquest debat, encara que potser ja sigui tard.
