Poc drama i molt d’humor
Assegura que sense la discapacitat no seria ell, i ell, malgrat que li costa de parlar, la seva espasticitat (músculs tensos i rígids) i la cadira de rodes, és alegre i un actor que ja ha fet tres obres i dos monòlegs. Avui estrena al Teatre Lliure Fantàstic Ramon , una obra escrita i dirigida per Clàudia Cedó amb una companyia d’onze intèrprets amb diversitat funcional i sense, una comèdia que parla d’amor, de l’exclusió i del rebuig del diferent. I el 7 i 8 de juny presentarà a la sala Villarroel Spasticity , fill d’aquell primer monòleg que va estrenar als 17 anys: Posa un discapacitat a la teva vida. “Al primer vídeo aparec acabat de llevar, en calçotets i amb les cames enlaire com a conseqüència de l’espasticitat, i continuo explicant-li a la gent com és un dia en la meva vida des de l’humor. Vull canviar el món, però de manera sigil·losa, sense bronques.
Paràlisi cerebral tetraplègica espàstica.
És una discapacitat, una diversitat funcional o com vulgui anomenar-ho.
Com ho anomena vostè?
Jo no m’aclareixo, quan faig xerrades els pregunto com ens anomenen i m’adapto.
Posa un discapacitat a la teva vida era el títol del seu primer monòleg als 17 anys.
Hi ha d’haver un sentiment de grup, un orgull de ser discapacitat, perquè diversos funcionals, si hi penses, ho som tots.
Ben cert.
M’agradaria que el col·lectiu de la discapacitat arribés a la unió del 8-M, totes les dones a l’una. Nosaltres estem molt disgregats en grupuscles, sembla que competim.
Diu que va néixer amb el mateix pes que un iPhone 10.
Exageració monologuística, però sí que pesava el que pesa un xòped. Cabia al palmell de la mà del meu pare. Tota una experiència per a ells, negativa d’entrada, però van saber capgirar-la i m’ho van encomanar.
Va apostar per l’humor.
L’altra opció era engegar-me un tret. Si dones un discurs a la gent, se t’adormen i no els arriba. Millor que renyar, guanyar-te’ls.
Doncs expliqui’m la seva vida des d’aquí.
La meva vida és un poema, no ho negarem. Vaig començar batallant contra tot. A l’escola em vaig adonar que era diferent, no podia córrer ni jugar a futbol.
Què va fer?
Em va agafar per la paraula, i mentre els meus companys corrien, jo, amb 7 anys, em quedava conversant amb els grans. Després a l’institut ho vaig passar malament.
Hi ha humor possible a l’hora d’abordar el bullying ?
Abans de fer el meu monòleg actual, Spasticity , hi ha molta cicatrització i psicologia per poder arribar a fer humor del bullying , la paràlisi cerebral i de la meva quotidianitat.
Com va viure el bullying ?
A les xerrades en instituts se’m trenca la veu quan els dic: “Nois, mireu-vos a vosaltres mateixos, sutureu les vostres pròpies ferides abans de llançar la merda als altres, que provoca cicatrius molt profundes”.
Què li va passar a vostè?
Primer vaig pensar que no m’ho mereixia i després em vaig autoinculpar perquè el motiu del bullying era la meva diferència. Em sentia com un extraterrestre. És el que expliquem a Fantàstic Ramon , un poble que llança tota la merda contra el diferent vist des dels sentiments dels diferents.
Quins eren els seus propis sentiments?
Ningú no es mereix que es fiquin amb la seva manera de parlar o amb el seu físic. Vaig viure milers de situacions quotidianes desagradables pel sol fet d’existir. Quan arribava a classe i deia hola, era com si passés un escarabat.
No es va plantejar marxar?
Sí, però vaig decidir que no havia de deixar que m’expulsessin del meu hàbitat. Soc un supervivent del bullying , no pas una víctima, encara que m’hagi generat ansietat i algun trastorn. Però faci’m un favor.
Endavant.
No vull que això soni a història de superació increïble. Aquesta és l’altra cara, jo el que demano és que se’ns tracti com a persones, amb normalitat, ni inútils ni herois. No soc exemple de res ni tot ho faig bé. Reclamo el dret a cagar-la.
Improvisa en els seus monòlegs?
Sí. Els pregunto, per exemple, si han aparcat alguna vegada a la zona de discapacitats i un noi va contestar: “La meva mare em va dir que podia aparcar si em feia el coix”. Què li respons? La realitat supera l’autoficció.
Què li va respondre?
“Vull conèixer la teva mare”. Jo el que pretenc és que la gent rigui i tregui alguna cosa positiva, que s’adonin de la seva pròpia discapacitat per comprendre, i faig broma dels avantatges de ser discapacitat.
Avantatges?
Tinc vehicle propi i descapotable, a les estacions de tren i autobús vaig sense barreres, quan surto de casa no sé mai què em trobaré. Alguns es queixen d’una vida rutinària: els convido que s’asseguin en una cadira de rodes i els garanteixo que ja no ho serà més.
Posi’m un exemple del seu dia a dia.
En un restaurant, quan ens van portar el compte, a mi em van donar un xupa-xup; “Val més que em portis un xarrup”, vaig dir. Al final és prendre’t la vida amb humor i que tot et rellisqui, perquè si has de fer un drama de tot el que passa, t’amargues. Una mica de mofa. Al final estem aquí per passar-ho bé.
Què més els explica als joves?
Els explico la meva història sense somicar, i que de vegades les coses no surten a la primera ni a la tercera, que no es frustrin.
Li deuen preguntar per les noies.
És el tema estrella. No és fàcil que una noia s’acosti al diferent, però cal continuar intentant-ho. Algun dia algú veurà la persona i no els obstacles.
