Una de les pel·lícules espanyoles de l’any és, sens dubte, Sorda. Després d’endur-se el premi del Públic de la secció Panorama de la Berlinale i d’arrasar al festival de Màlaga amb la Bisnaga d’ Or, el premi del Públic i els guardons
actorals per a Miriam Garlo i Álvaro Cervantes, el debut d’ Eva Libertad com a directora del primer film espanyol protagonitzat per una actriu sorda, arriba demà als cinemes.
Basat en el curt homònim nominat al Goya que Libertad va codirigir amb Nuria Muñoz el 2021, Sorda és una extensió d’aquella història de 18 minuts sobre una parella amb problemes de comunicació –ell oient i ella sorda– que es planteja la possibilitat de tenir un fill. Estava protagonitzat per Garlo, germana a la vida real de Libertad, una artista multidisciplinària que va perdre l’audició als set anys.
“Volia parlar de les llums i ombres del vincle entre el món oient i el sord”, diu la directora Eva Libertad
A la pel·lícula, rodada a Múrcia amb un equip català i murcià, s’hi exploren els desafiaments que sorgeixen en la parella a l’hora d’afrontar la maternitat i paternitat potenciats per la trobada dels mons sord i oient. “Quan vam acabar el curt em vaig quedar amb la sensació que quedava moltíssim per explicar. A més, l’experiència de dirigir la Miriam va ser meravellosa i vaig prendre consciència que tenia una actriu increïble al costat i totes dues volíem continuar treballant juntes”, diu la directora en conversa amb Guayana Guardian sobre la necessitat d’ampliar l’univers d’aquell relat que va néixer “quan la Miriam em va parlar de les seves inquietuds en preguntar-se si volia ser mare o no”.
Eva Libertad va començar a investigar i va fer entrevistes a mares sordes “perquè m’ expliquessin les seves experiències durant l’embaràs, el part i la criança, i saber com canviava la relació amb les parelles i famílies”, afirma la realitzadora murciana, per a qui la història sorgeix d’“un desig de parlar del vincle entre el món oient i el sord i com es transforma amb la maternitat. De les llums i les ombres, dels conflictes, de l’amor... I jo necessitava una protagonista sorda la parella de la qual fos oient i els pares de la qual fossin oients“.
En aquests quatre anys que han passat del curt al llarg a Miriam Garlo li ha servit per tornar-se a connectar amb l’Ángela i l’evolució que ha viscut. “En el curt el meu personatge era en un moment vital prematernitat i ara ha entrat en una etapa de més maduresa, ha pres decisions, ha deixat la parella anterior –interpretada per Pepe Galera– i ha construït una nova esperança amb l’Héctor. Està abordant la maternitat, la seva sordesa i la relació amb el món des d’un lloc més complex”, explica Garlo, que reivindica que la pel·lícula “s’havia d’haver fet fa 40 anys” i enalteix el costat “activista” del film perquè “s’arriba tard en la igualtat entre persones sordes i oients”. “Tenim tant de retard en la comunitat sorda a Espanya respecte a altres països. És lamentable”, es queixa. “Som a la cua de les prioritats polítiques, de la gestió de recursos, de donar facilitats per formar intèrprets, visibilitzar la llengua de signes en el lleure i la cultura... Aquesta pel·lícula aporta un gra de sorra, però necessitem una muntanya perquè es respecti l’autonomia i llibertat de pensament de totes les persones sordes”, manifesta.
Per la seva banda, Cervantes, que va aprendre la llengua de signes, recorda que es va emocionar llegint el guió i que la història “el va travessar” completament. “Les persones, en general, vivim en un grau de consciència molt baix que es limita a seguir la línia que t’ha tocat i gaudir dels privilegis que tens. Sovint costa de veure-hi més enllà i espero que aquesta pel·lícula ajudi a fer un petit clic en una persona oient sobre la realitat d’una persona sorda”.
