El públic entra al teatre i va ocupant les butaques. És una sala petita, molt petita. La disposició dels seients varia segons el muntatge; aquest cop l’escenari, allargat, queda al mig, amb dues fileres a una banda i quatre a l’altra, per a un total de 86 espectadors. Els llums estan encesos i no s’apagaran durant tota l’obra, de manera que, amb petits moviments cap aquí i cap allà, de vegades tombant-nos una mica, tots els espectadors ens veiem.
L’actor, l’únic que està anunciat al programa, s’acosta a la gent que va seient i reparteix un full de paper a cadascú. Davant d’alguna cara de pànic que, com la meva, expressa clarament: “No em faràs sortir, oi?”, Pau Roca, amb una veu tranquil·litzadora, diu: “Tinc números per a tothom”. Ah, entesos, si som tots iguals, no sembla que hi hagi d’haver cap perill. Al paper hi ha un número i una paraula o una frase curta. També hi ha frases llargues.
‘Les coses excepcionals’ crea entre el públic la sensació de pertànyer a una comunitat
Sense trencar la màgia, us puc dir que l’obra comença amb un vailet de sis anys a qui el pare diu que la mare és a l’hospital perquè ha fet una estupidesa. El nen començarà a elaborar una llista de les coses excepcionals per les quals val la pena viure, on l’1 són els gelats, el 2 les guerres d’aigua, el 3 que et deixin quedar-te mirant la tele quan ja ha passat l’hora d’anar a dormir…
L’obra va descabdellant una història –que no revelaré– amb gran originalitat i crea entre el públic la sensació de pertànyer a una comunitat, que ben bé podria ser una de les frases de la llista. Tot plegat desprèn un to vital i es du a terme sense escenografia ni recursos superflus, posant al centre el text de Duncan Macmillan i la naturalitat en l’actuació de Pau Roca, cosa que ja és marca de la casa que dirigeix Àlex Rigola. I amb la complicitat del públic.
Lee tambiénAmistat, amor i pèrdua
A mi em va tocar el número 31: El cant d’un ocell. Vaig guipar el paper de la noia dos seients més enllà del meu: tenia un número molt alt i la frase: Acabar una tasca. I és que el cant d’un ocell pot ser preciós i alegrar-nos el dia, i acabar una tasca ens pot omplir de satisfacció i alliberament. Com acabar aquesta columna amb el desig que els lectors segueixin pel seu compte la llista de meravelles de la vida. Jo hi afegeixo: Anar al Heartbreak Hotel a veure Les coses excepcionals de la companyia Sixto Paz.
