Des de feia setmanes, els mercats han viscut sota pressió i no era per a menys: dimecres havia estat declarat el “dia de l’alliberament”. És a dir, el moment que Trump faria públiques, a l’escenari del Rose Garden de la Casa Blanca, les sancions econòmiques a la resta del planeta. I els canvis anunciats no han defraudat. Si el president desitjava passar a la història, cal reconèixer que ho està aconseguint: escenari mundial, conegut amb anticipació, i mesures que tindran conseqüències globals de llarg abast. Potser, per bé i per mal, aquest 2 d’abril del 2025 assenyala el final de l’ordre econòmic sorgit després de la Segona Guerra Mundial.
Després del que s’ha anunciat, s’estén el pessimisme en l’economia, amb temors d’una recessió global depenent de les respostes que articuli la resta del món; perquè, segons siguin, les comparacions amb la Gran Depressió del segle XX i la guerra comercial que es va iniciar llavors prendrien nou sentit.
Aquest 2 d’abril assenyala el final de l’ordre econòmic sorgit de la II Guerra Mundial
Cenyint-nos a l’ara i aquí, com afectarà el que es va decidir ahir a Europa? Cal destacar les dificultats de la UE a l’hora d’articular una resposta unitària. Atès que la primera contestació als aranzels sobre acer i alumini no va agradar a França, Itàlia o Irlanda, ara sembla que hi haurà altres mesures que podrien impactar les grans companyies tecnològiques i la banca americana. Atès que si la UE té superàvit amb els EUA en béns i ells en tenen en serveis amb nosaltres, de manera que la balança global (mercaderies i serveis) està gairebé equilibrada, un possible escenari final apuntaria que tot acabi més o menys com està avui. És a dir, manteniment de l’OTAN i dels intercanvis comercials, però Europa sufragant el gruix de l’esforç militar i amb sancions controlades per les dues bandes, tot i que la UE pagant més.
Però sigui quin sigui el final d’aquest procés, res no tornarà a ser com abans. Primer, perquè l’estratègia econòmica, política i militar de l’Administració americana dista de ser erràtica o irracional. I encara que temps hi haurà de repassar-la, cal destacar que hi ha coneixement, disseny i objectius clars. Segon, perquè la pèrdua de confiança sobre els acords amb els EUA ha estat massa severa. Nova geoestratègia i incertesa són dos dels eixos que defineixen l’immediat futur.
Quan els historiadors analitzin els fets des del 20 de gener, potser titulen el capítol d’aquest període parafrasejant el “ Deu dies que van commoure el món” (1919), del periodista dels Estats Units John Reed. Perquè, sigui quin sigui el final d’aquestes batalles, el paisatge que ens espera difícilment s’assemblarà al que coneixem. I el que emergeix no és el de la sorpresa d’un prometedor, nou i atractiu món, com el “brave new world” de Miranda a La tempesta de Shakespeare. Sinó el del desconcert i la preocupació pel que ha d’arribar.