El dret és, en essència, el mínim d’ètica que s’imposa coactivament per evitar que anem a bufetades pels carrers. Ara bé, el dret no comprèn, ni de bon tros, totes les normes de conducta que cal observar per fer de la nostra vida en societat una convivència civilitzada. Hi ha també les regles morals, que suposen la consciència d’un deure, d’una conducta que cal observar, i la infracció de la qual només comporta un retret moral, és a dir, el judici que no s’ha fet el que calia fer (Ángel Latorre). Això s’ha de tenir molt en compte a l’hora de tractar un tema tan complex com la redacció, edició, distribució i venda d’un llibre singular com El odio, obra d’un escriptor que no coneixia, Luis García Martín (signa Luisgé Martín), editada per Anagrama.
Luisgé Martín i José Bretón
En efecte, la decisió sobre l’edició, la distribució i la venda d’un llibre com aquest no s’ha de valorar només amb criteris jurídics. Perquè –insisteixo– hi ha altres normes de conducta, que no són exigibles jurídicament però que donen a la nostra convivència una pàtina de càlida humanitat.
Amb només la llei a la mà, m’atreveixo a aventurar –tot i ser llec en el tema– que té raó el jutge que va autoritzar la publicació del llibre. Però penso que, malgrat tot, no hauria de veure la llum. I amb aquesta frase descobreixo íntegre el meu pensament, és a dir: cadascú escriu el que vol i pot, és a dir, el que dona de si, i, per tant, no he de dir res sobre que Luis García Martín hagi bussejat en l’odiós crim de Bretón i hagi escrit El odio. Però una altra cosa ben diferent és que s’hagi editat, i encara ho seria més si després s’hagués distribuït per vendre’l.
La societat és qui ha pressionat l’editorial perquè suspengués la distribució d’‘El odio’
Cal preguntar-se com es pot prescindir d’aquelles regles morals de tots conegudes, i preceptives en el sentit que no s’ha d’atiar mai el dolor d’una víctima, remoure sense motiu plausible la memòria dels morts i, sobretot, donar veu a un assassí sense una causa molt seriosa que ho empari i justifiqui? I, sent això així, per què s’ha editat? Hi ha cap raó que ho justifiqui més enllà del tòpic recurs a la llibertat d’expressió i a la creació literària? Genera cap valor capficar-se en aquesta tragèdia? Per tot plegat, ponderat el dolor que provocaria la difusió, així com l’absència d’un efecte social positiu, El odio no s’ha de distribuir. No perquè “no es pugui” (que seria censura), sinó perquè “no es vol” (per humanitat i decòrum).
Fa anys em vaig enfrontar a un tema molt semblant, debatent sobre l’edició d’un llibre –Lo difícil es perdonarse a sí mismo– escrit per un antic etarra, Iñaki Recarte, autor d’un atemptat amb víctimes mortals el 1992. Va redactar a la presó un text gèlid sobre la seva peripècia i la seva evolució posterior. Fou presentat com “el primer llibre en què un etarra penedit explica en primera persona, i sense amagar res, què el va portar a formar part de la banda”. I encara que d’entrada vaig criticar que s’edités per motius anàlegs als exposats, després vaig concloure que estava justificat pel to del text i per reflectir una evolució personal positiva. L’editorial va fer ben fet d’editar-lo.
Lee tambiénUn doble rearmament: material i moral
De tot plegat resulta que, en el cas d’El odio, també era l’editorial qui havia d’haver valorat l’existència o no d’una justificació suficient per editar el llibre. I la pregunta que calia fer-se era Cui prodest?, és a dir, qui se’n beneficia? I si només podia fer profit a l’autor, l’editorial i Bretón, llavors tot estava clar, digui el que digui la llei, El odio no s’havia d’haver d’editar. Per què? Per no augmentar el dolor de la mare, per respecte a la memòria dels nens i perquè cap benefici social no se’n derivava de la difusió. Però afortunadament, al cap i a la fi, Anagrama ha suspès la distribució.
Del desenllaç d’aquest episodi, se n’extreu una conclusió positiva que genera una bona dosi d’optimisme. Més enllà del dret, o més ben dit, allà on no arriba el dret, han prevalgut unes regles morals que no han estat imposades pels jutges, sinó per una reacció espontània de la societat. Perquè ha estat la societat qui ha pressionat l’editorial perquè suspengués la distribució del llibre. Una molt bona notícia.