Gairebé tothom perdem gairebé sempre les eleccions i quan els nostres guanyen, han de governar amb d’altres i no fan mai el que hauríem volgut. La condició de l’homo democraticus és la decepció, que es compensa pel fet que no hi ha ningú que se surti completament amb la seva; l’èxit de la democràcia consisteix a repartir aquesta decepció amb el màxim d’equitat possible. Per això, quan apareix algun actor que s’ho vol emportar tot, es disparen les resistències, el joc es tensa i acaba en un equilibri que no resulta plenament satisfactori per a ningú, tampoc per a qui no volia compartir el poder amb els altres. Com a procediment per acomodar políticament les diferències, la democràcia era això.
Que el poder polític pugui ser conquerit per qualsevol en una democràcia, també pels qui qüestionen els seus valors, és una prova de la seva debilitat i de la seva grandesa. La democràcia és un sistema de govern obert, imprevisible, indeterminat. Per això no hi ha res completament assegurat davant el canvi ni tampoc contra el retrocés, però alhora és un sistema que minimitza els danys del mal govern perquè en limita les competències i la durada. Els governs tenen moltes dificultats per imposar la seva voluntat en la mesura que la democràcia ofereix als agents més diversos moltes possibilitats de fer valer el seu interès, opinar, protestar, pressionar o negociar.
La democràcia es caracteritza perquè posa el poder a disposició de molts, perquè molts poden més aviat poc (per bé que aquesta igualtat no sigui mai completa pel que fa a les possibilitats d’influir), a diferència de les societats no democràtiques, en les quals pocs poden molt. Això pot resultar una nosa per a qui governa, però conté el poderós i permet canviar-lo. Per molta importància que tingui l’elecció, malgrat la centralitat del govern, els principals actes democràtics són resistir i deselegir.
En la diversitat imprevisible d’una societat democràtica, no hi ha cap acció a la qual no li correspongui una determinada resistència, ni cap iniciativa sense oposició. El principi de controls i contrapesos es basa en una valoració positiva de l’experiència de la reciprocitat, les dependències, els equilibris, la pressió organitzada per arribar a compromisos en què vivim.
La democràcia és la institucionalització productiva d’aquest principi, que deixa de ser un inconvenient i passa a considerar-se com un recurs. Per això es pot dir que l’element més important de la democràcia és l’oposició, la possibilitat i la legitimitat d’oposar-se. Hi ha governs a tot arreu; només les democràcies permeten que es configuri una oposició alternativa, a la qual donen representació, veu i drets. Com diu Przeworski, “la democràcia és quan perds les eleccions”.
L’element més important de la democràcia és l’oposició, la possibilitat i la legitimitat d’oposar-se
Les societats modernes s’han habituat al contrast de perspectives i han desdramatitzat l’antagonisme. La democràcia assegura la possibilitat d’explorar alternatives i suposa que l’oposició, per molt derrotada que pugui estar o per més exigua que sigui, podria arribar a governar. Un pot voler que alguns no governin mai, però no hauria de voler que sigui impossible que arribin a governar.
En una societat democràtica hi ha d’haver govern i les resistències corresponents davant qui governa han de ser actives. El resultat de l’estabilització d’aquestes resistències és una societat que es pot definir com a pluriarquia i en la que configuren un sistema en el qual es busca més el control de l’autoritat que no pas fer-la eficaç o, per dir-ho en una terminologia republicana, que està més interessat a impedir el domini de la majoria que a facilitar la decisió de la majoria.
Robert Dahl considerava que les societats pluralistes es caracteritzen per una àmplia difusió social dels recursos polítics, per la profusió de poders i contrapoders, de manera que es dificulta l’excessiva concentració de poder i s’afavoreix una multiplicitat d’actors en competència i relativament independents. Per descomptat que continua havent-hi fenòmens de concentració i aspiracions d’hegemonia, però la lògica de la multiplicació és més persistent que la de la concentració.
Tot plegat confereix a la societat democràtica una inestabilitat peculiar que, al seu torn, resulta més estable del que solem suposar. La crisi –el qüestionament dels marcs polítics, la modificabilitat de les institucions, la provisionalitat dels consensos, les possibilitats de canvi a disposició dels diversos actors, la rivalitat alternativa entre concepcions del món, valors i interessos– és l’estat normal de les societats. No és gens crític que la societat estigui en crisi: en una democràcia la condició normal de les coses és la crisi.
Lee tambiénLa dreta antiintel·lectual
Doncs bé, allò que sembla fer-les vulnerables és el que dota les democràcies d’una fortalesa especial: la divisió del poder, la provisionalitat, la protecció de la crítica, la configuració d’alternatives, la capacitat d’aprenentatge és allò que els permet sobreviure a les crisis.
Ja sé que no és una concepció gaire ambiciosa de la democràcia, però al final, el millor d’aquesta manera d’organitzar la política és que legitima la resistència i està oberta al canvi, que és possible fer fora qui governa.
D. Innerarity, catedràtic de Filosofia Política (Ikerbasque / Institut Europeu de Florència), ha publicat a Galaxia Gutenberg 'Una teoría crítica de la inteligencia artificial'