En ple debat sobre la seguretat europea, ha ressorgit la divisió entre els països partidaris de reforçar les estructures defensives occidentals davant l’assetjament de Rússia i els que els acusen d’arrossegar la Unió Europea i l’OTAN a una guerra que no els concerneix. Entre els reticents a rearmar-se destaquen els líders de la ultradreta d’ Hongria, Eslovàquia, França, Alemanya i, amb matisos, d’ Itàlia o Àustria, que no consideren la política expansionista de Putin un perill imminent. És vistós que la majoria tinguin una submisa admiració per l’autòcrata rus i alguns fins i tot justifiquin el seu imperialisme en nom d’un suposat menyspreu europeu.
Una vegada conclòs que els Estats Units no són l’aliat fiable de les últimes vuit dècades i que el Pacte Atlàntic és una aliança sota sospita, el principal risc a què s’enfronta la solitària Europa és la divisió interna. Les discussions de campanar i la fragmentació de les decisions en política exterior i defensa són combustible per als enemics d’un projecte basat en llibertats i drets, justament el que odien els autòcrates abonats a la tirania.
El pla dels radicals és soscavar aquests principis des de dins, deteriorar l’estructura institucional, corroir-la fins que s’esfondri per justificar així el cop de mà absolutista. En definitiva, dissenyar un nou teló d’acer on s’alineïn els partidaris de les fórmules despòtiques del tsar i el seu company transatlàntic.
Apaivagar amb gasolina
El pèndol de la política juga a favor seu. Malgrat que els dèbils cordons sanitaris de moment han evitat la presa del poder pels ultres als principals governs, l’amenaça és cada convocatòria electoral més evident. Envalentits amb la victòria de Donald Trump, l’extrema dreta internacional atalaia l’oportunitat de canviar un sistema que segons la seva opinió fomenta el racó del gandul i el relativisme ideològic. Un 72% de la població mundial ja conviu amb règims amb algun grau d’ autocratització, encara que el nucli dur d’Europa continua sent el llogarret gal insubornable als designis del nou imperi contemporani.
Però el corc de l’antidemocràcia no descansa. La teoria de la punyalada per l’esquena, segons la qual Alemanya va perdre la Primera Guerra Mundial per un complot intern de socialistes, pacifistes i jueus per dividir el país, és un mite esbombat per la propaganda nazi. Els riscos d’una Europa traïda i rendida als cants de sirena de Putin, una amenaça letal.