Soc molt conscient que el que escric avui, per a molts, moltíssims, és un evidencia caducada, anacrònica i superada. Gairebé impròpia de qualsevol professional que es preui i es consideri part d'un mercat laboral competitiu amb prestacions lingüístiques adequades i actualitzades… Sens dubte molts pensaran això… Però n'hi haurà alguns, potser no pocs, que entendran que aquesta és i, sobretot, ha estat una realitat que uns gols ens hem esforçat en canviar.
Apel·lo a aquells que ja han passat dels cinquanta-cinc i que, com jo, malgrat llicenciar-nos a la Universitat, fer postgraus i màsters professionalitzats i tenir-ne una d'exitosa (o no) i reconeguda (o no) carrera professional, partim d'una base francòfona com a llengua estrangera perquè aquesta era la nostra realitat educativa en el sistema ja tan i tan llunyà dels anys 70 del segle passat.
Estudiar català, espanyol i francès com a llengua estrangera ens va convertir en persones també poliglotes amb domini de tres llengües (que no és poc) però ai alhora, ens va fer, també, analfabets funcionals!
Malgrat que ens en vam adonar ràpidament que el món girava cap a altres necessitats lingüístiques de connexió global i comencem a pedalar en aquest sentit, alguns hem tingut perpètuament la sensació de què, per més que ens esforcéssim, el domini de la llengua anglosaxona (jo sempre vaig tenir la sensació que no passava de tercer...!) No arribaria mai.
Bé, doncs ja no. Alguna cosa ha canviat en el meu paradigma lingüístic envers l'anglès!
En aquella recerca de desembussar les canonades lingüístiques que l'idioma saxó m'havia provocat durant anys i anys d'estèril evident millora, l'estiu passat vaig prendre una definitiva decisió. Vaig determinar que aquella assignatura pendent al meu bagatge de perfecció en coneixement no podia donar-la per perduda i vaig marcar un objectiu i un calendari: en un any el meu anglès s'anava a convertir, (com el meu francès), a una altra de les meves llengües usuals de comunicació. Em vaig submergir sense demora i sense deixar res del meu rol professional al tinter, en l'aprenentatge i perfeccionament d'aquella llengua buscant convertir-me també en una, més que potable, conversadora en anglès.
I aquí soc… Esgotada: curs intensiu d'una setmana en un casalot a Segòvia (sí, sí Segòvia!) Amb 8 professors per a 4 alumnes que em va resultar, pesat, tediós i esgotador, però també va ser un punt d'inflexió per mirar de cara i de tu a tu a l'etern “idioma rebel”. I des d'octubre, de dilluns a dijous, cada matí de 6.30 a 8 del matí, per no contaminar el meu rol laboral que em sustenta econòmicament i permet pagar, des del privilegi de poder fer-ho, aquest esforç, connectada one to one amb un nadiu que no em dona treva.
L'hivern s'ha fet dur i he estat a punt de defallir més d'una matinada del mes de desembre, gener o febrer, quan el son, el cansament i la foscor, més enllà de la meva pantalla de l'ordinador, conformaven la meva llum ambiental. Però allà continuo i la meva notable millora provoca una eufòria endògena que fa que ara, malgrat algun desconcert familiar, promoc i organitzo viatges buscant països de parla anglesa.
Per si en algun instant vaig tenir temptacions en defallir en l'esforç, en el meu últim viatge es va fer patent l'evidència de la nova realitat lingüística del món. A l'hotel que ens allotgem, l'antiga seu de la SS a Berlín Est, em va ser bé i vaig practicar satisfactòriament els meus aprenentatges, però em va sorprendre negativament que ni un de tots els recepcionistes de l'establiment no parlés alemany, només anglès.
S'imaginen que a Madrid cap recepcionista d'un allotjament turístic no parlés espanyol? El donaríem per bo? Vull pensar que no…
Una última reflexió: a Barcelona molt pocs per no dir-ne gairebé cap de qui atén als taulells dels allotjaments turístics parla català. Una pena. Si em poso a aprofundir en aquesta última evidència em dona, sens dubte, per a un altre article.