El redactat de la vint-i-dosena esmena a la Constitució dels Estats Units, aprovada pel Congrés el març del 1947 i ratificada pel nombre necessari d’estats el febrer del 1951, és bastant precís: cap persona no pot ser elegida president més de dues vegades, i només una vegada si fa més de dos anys que exerceix el càrrec. Aquesta segona part concerneix òbviament els presidents que van accedir al càrrec des de la vicepresidència per la mort o dimissió de l’antecessor.
Amb tota probabilitat, aquesta esmena va agafar ales i ple suport en la classe política i en la societat dels Estats Units a causa de l’elecció el novembre del 1944 per a un quart mandat presidencial d’un Franklin Delano Roosevelt greument malalt, però les malalties del qual ignorava la pràctica totalitat del país, incloent-hi el seu mateix vicepresident Harry S. Truman, sumit en l’anonimat. Encara més, ni tan sols estava al cas de la recerca i desenvolupament de la bomba atòmica que ell mateix es responsabilitzaria de llançar sobre les ciutats japoneses d’ Hiroshima i Nagasaki l’agost del 1945. Roosevelt havia mort l’abril del mateix any, tot just uns mesos després de la seva quarta investidura i a l’edat relativament primerenca de 63 anys.
Ni el Congrés ni la societat nord-americana en general avalarien una xarlotada així
Que aquesta introducció tan llarga serveixi per emmarcar la pretensió de l’actual titular del càrrec, Donald Trump, formulada mig de broma mig seriosament, de presentar-se a les eleccions presidencials del 2028 per optar a un tercer mandat, una eventualitat en principi prohibida per la Constitució. S’ha estudiat fins i tot l’esperpèntica possibilitat que Trump optés en aquells comicis a la vicepresidència en una candidatura encapçalada per l’actual vicepresident, J.D. Vance, perquè aquest, una vegada elegit i investit, presentés la dimissió i passés els trastos a l’antecessor i mentor. Fa l’efecte que ni el Congrés ni la societat nord-americana en general avalarien una xarlotada com aquesta, però vivim temps veritablement imprevisibles.
Com a exercici teòric, en temps recents s’ha especulat amb l’alta probabilitat que els presidents Ronald Reagan (1981-1989) i Barack Obama (2009-2017) haguessin aconseguit un tercer mandat en el cas d’haver-ho volgut i d’haver estat constitucionalment possible. De fet, molts analistes han apuntat que l’elecció de George Bush pare el 1988 va ser en gran part per l’enorme popularitat del predecessor, l’esmentat Ronald Reagan. D’altra banda, hi ha indicis raonables que, el seu últim any a la Casa Blanca, Reagan ja patia els principis de l’alzheimer que li diagnosticarien després.
Si el que Trump pretengués fos una continuïtat del trumpisme més enllà de les dues presidències, no seria raonable que passés els trastos al seu jove vicepresident J.D. Vance a començaments del 2028 perquè es foguegés i es convertís en un potent candidat a l’elecció per mèrits propis? I, aplicant-hi la mateixa lògica, si Joe Biden hagués dimitit a començaments de l’any passat, no s’haurien incrementat significativament les oportunitats electorals d’una Kamala Harris ja instal·lada a la Casa Blanca? Són preguntes sense resposta, però plausibles en la situació sense precedents en què s’ha instal·lat la presidència de l’encara primera potència planetària, que ha començat una guerra comercial que pot abocar al món a una recessió generalitzada.