Allò de fer-se el suec ha canviat d’accepció des que durant la Segona Guerra Mundial la nació nòrdica es va posar literalment de perfil i, en nom de la neutralitat, va obrir pas a les tropes de Hitler, tot i sabent que anaven camí de l’ocupació de Noruega.
Des d’aleshores, i potser per això, Suècia ha estat una defensora de la pau valenta. Dag Hammarskjöld, secretari general de l’ONU als anys cinquanta, va advocar ferotgement pel peacekeeping i la independència del seu càrrec... i va morir en un misteriós accident aeri al Congo mentre intentava negociar un alto el foc a l’ Àfrica. En plena guerra freda, Olof Palme va transformar la política exterior sueca en una eina activa per a la pau i va denunciar la guerra del Vietnam o l’apartheid... fins que el van assassinar.
Per a molts suecs el que realment és de covards ha estat unir-se ara de nou a l’OTAN
Lluny de ser de covards, la pau sembla un esport de risc. Per això per a molts suecs el que realment és de covards ha estat unir-se ara de nou a l’OTAN. “Nosaltres som això, gent de la paraula. I hem engegat a rodar anys de lluita per la pau per posar-nos a fabricar armes?”. Ho deia aquests dies un col·lega fotògraf reinventat en psicoanalista, durant un sopar amb amics en un apartament d’ Estocolm. Calia mantenir-se “radicalment neutrals”, com aquell psicoanalista assegut com un sac de patates, independentment que el pacient confessi un assassinat o un acte d’amor. Però qui obliga les nacions a passar pel divan suec?
Lee también‘Anora’ i les ‘bressolapenis’
En qualsevol cas, no seria erroni afirmar que la societat sueca porta un gran avantatge a la resta d’Europa en sensibilitat i capacitat d’experimentar la vida des d’un estat de profunditat natural. Potser és per la proximitat del bosc, que et fa desconnectar d’Instagram... N’hi ha prou amb observar la seva vivència de la cultura: a cor obert, però en la intimitat de l’ànima.
Aquest cap de setmana, per exemple, es va produir aquesta màgia amb la simfonia de Mahler que va interpretar l’Orfeó Català al Berwaldhallen d’ Estocolm, amb Daniel Harding i la molt detallista Orquestra de la Ràdio Sueca. L’art es revela en tot el seu sentit depenent també del públic, per això no està garantida aquesta mateixa veracitat quan al maig recalin a Barcelona.
I el mateix es podria dir d’una visita al Fotografiska Museum: el visitant riu d’entrada a costa de la molt gràfica exposició Toiletpaper sobre qui impulsa a qui cap a la societat del bòtox i l’espectacle. Però després es deixa atrapar per la vivència de la fotògrafa Vanni Jung Stahle, que torna al seu poble a Suècia per veure què se’n va fer dels que s’hi van quedar. O pels retrats descarnats de losers ( perdedors) de Bruce Gilden. Veritats incòmodes davant les quals fer-se el suec és tota una altra cosa.
