És molt interessant observar l’opa que Salvador Illa està llançant a una part del clàssic espai sociovergent, una realitat social mai culminada en fórmula de govern al més alt nivell, fet que no nega l’existència d’una important bossa de votants que bàsicament es veuen atrets per la formació política que en un moment donat més es dibuixa com a “partit d’ordre” o “central”.
Des que va assumir el càrrec de president, Illa està posant especial èmfasi en dibuixar-se com el líder d’aquesta opció, però hi ha un moment en què del paper s’ha de passar al real. I ja que en les societats accelerades que vivim això cal que es doni ràpid, aquí és on hi ha la gran incògnita sobre si un president planià (no de Josep Pla, sinó d’abonat a anunciar molts plans) podrà aterrar les seves hàbils intencions en fets que donin fruits, primer a la societat i, de retruc, a ell i al seu partit polític.
Impulsar certes polítiques, amb segons quins socis, sona difícil de creure
És interessant veure com Illa ho projecta meritòriament, en forma, amb trobades com la d’aquest cap de setmana a Núria amb els membres del seu Executiu, d’aires pujolians claríssims, o, per exemple, ahir mateix, compareixent a Palau amb una declaració institucional, rere un faristol amb el text “Responem. Pla de defensa de la Catalunya de tothom”. De nou, un pla. I el cas és que la música d’allò que projecta un líder institucional que reivindica que hi ha algú al volant del Govern català sona molt bé, més i tot en temps de sotrac i amb uns Estats Units en mans de Donald Trump. Però això, anant al fons, com s’aterra?
Ahir el president Illa anunciava mesures econòmiques que impulsades per un Govern sense pressupostos i amb el grau d’autonomia que té el de la Generalitat bé podrien ser, retòrica a banda, perfectament insuficients davant del tsunami Trump.
Perquè, vist el context, opcions com una possible suspensió d’impostos autonòmics, sobretot en el sector agrícola, també pot sonar molt bé a una majoria de ciutadans, però això en teoria ara només podria tirar endavant amb el suport de Junts, ja que el discurs clàssic dels socis d’Illa, aquells que el van fer president, comuns i ERC, és per definició contrari a abaixar impostos, perquè ho contraposen a la despesa social. És aquest un discurs antic i trampós, sí, però és el de formacions polítiques que ara per ara marquen els límits d’on pot arribar Illa.
Aquesta setmana he ensopegat amb un llibre, The technological republic. Hard power, soft belief, and the future of the West, en el qual dos professionals i cervells potents, Alexander C. Karp i Nicholas W. Zamiska, fan una crida a tornar a l’esperit de col·laboració publico-privada dels anys quaranta i cinquanta, per tal de promoure la innovació que beneficiï el benestar i la seguretat democràtica. Una filosofia, encertadíssima i necessària, que a banda de predicar-la, s’ha de practicar. Però, amb segons quins socis i, per tant, amb segons quines polítiques, sembla una quadratura del cercle. “Tot això, qui ho paga?”, hauria dit Pla. I seríem al cap del carrer.