Com deia Erasme de Rotterdam, sempre cal anar a les fonts. I, en l’espectacular cas dels aranzels, el document de referència és un curiós text publicat el 2 d’abril pel servei de premsa de la Casa Blanca amb el títol “El president Donald J. Trump declara una emergència nacional per augmentar el nostre avantatge competitiu, protegir la nostra sobirania i enfortir la nostra seguretat nacional i econòmica”. És en aquest escrit, tirant cap al final, on, abans de pretendre argumentar que les tarifes de duana són una eina molt útil per eliminar amenaces i aconseguir objectius, es parla de “La regla d’or per a la nostra època daurada”. Cada època té el seu kitsch i en el del trumpisme sempre brilla un fals or de purpurina.
L’edat daurada a què es refereix el comunicat és, evidentment, aquella que, el dia de la presa de possessió, el president 47 va anunciar que tornava. I la “regla d’or” que, segons Trump, li pertoca és una ambigua adaptació de la que des de fa segles es coneix amb aquest nom: “Tracta els altres com voldries que ells et tractessin”, que, en abstracte, no és una mala norma, encara que George Bernard Shaw la desaconsellés amb enginy recordant que els gustos dels altres potser no són els mateixos que els nostres. En la seva nota informativa, l’equip de comunicació presidencial prefereix reformular-la transformant-la en “tracteu-nos com us tractem”, una demanda que, d’entrada, no sembla tenir ni cap ni peus si es pensa en les desagradables mesures aranzelàries que acompanya, però que resulta coherent amb el context retòric en què es planteja. La tesi del document és que els EUA fa anys que són maltractats en les seves interaccions en el comerç internacional i que la ja famosa reciprocitat dels nous aranzels és una reparació d’aquests suposats abusos. Amèrica no hauria rebut el mateix amor que oferia. Mentre que ella obria neoliberalment els seus mercats, les nacions amb què comerciava abusaven de la seva innocència protegint tramposament els seus. L’ull per ull de la llei de talió té de vegades un sinistre aire de família amb la reciprocitat ètica de la regla d’or.
És una ambigua adaptació de: “Tracta els altres com voldries que ells et tractessin”
No és cap secret que el victimisme històric, la construcció d’un relat de la història que permet reivindicar la condició de víctima de la nació que es vol liderar o es lidera, és una de les principals característiques del populisme. La descripció del 2 d’abril com el dia de l’alliberament, articulada amb la caracterització de la nova política aranzelària com una política de recuperació de la sobirania econòmica perduda per l’abús dels socis comercials i la punyalada per l’esquena de les elits, respon funcionalment a aquest relat. La història de l’imperi benvolent esclavitzat pels beneficiaris de la seva benevolència que, mentre dona la festa per acabada, vol escenificar que encara té el poder de dictar les regles del joc és l’últim gir narratiu de la gran novel·la de l’hegemonia americana.