El trilema d’Israel
Israel no pot ser alhora un Estat jueu, democràtic i únic entre la Mediterrània i el Jordà. Perquè, si és únic, no serà democràtic (hi ha tants jueus com àrabs i els jueus perdrien eleccions); si és binacional, jueu i àrab, ja no seria jueu. Així que l’única possibilitat de ser l’Estat jueu i democràtic que volien els seus fundadors és compartir aquest territori amb un Estat àrab. Per això, Avi Gil defensa la solució dels dos estats, però adverteix que, si els colons israelians continuen envaint Cisjordània, aquest nou Estat palestí serà impracticable. La paradoxa és que aleshores ja serà impossible un sol Estat democràtic i jueu, admès i respectat en el concert internacional. L’esperança és que l’ Aràbia Saudita capitanegi l’acostament a Israel del món àrab i l’entesa faci possible aquests dos estats.
Per què encara defensa la creació d’un Estat palestí?
Crec en la solució dels dos estats per al nostre conflicte perquè vull que Israel sigui un Estat
tan sols jueu...
No pot ser-ho com ara?
Israel no pot ser alhora un Estat democràtic, jueu i únic entre la Mediterrània i el riu Jordà.
Per què?
Perquè, amb els actuals percentatges de població àrab i jueva en aquest territori...
Qui és majoria?
Més o menys són el mateix nombre, així que, si hi ha un únic Estat a tot el territori, no podria ser democràtic i jueu, ja que, si dones a tots el dret a vot, els àrabs podrien decidir sobre els jueus.
I si Israel fos un Estat no jueu, no confessional o biconfessional i binacional?
Llavors, per a què es va construir l’Estat d’Israel? Per a què van venir els meus pares a fundar-lo? Quin sentit tindria Israel?
Doncs quina és la solució?
Dos estats: un de jueu i un altre d’àrab, i cadascun que decideixi com vol ser.
Sembla demostrat que no és una solució fàcil: per què hi persevera vostè?
Perquè la meva mare i el meu pare van lluitar a l’exèrcit i a la vida per un Estat jueu i, si té la meitat d’àrabs, ja no ho és. Seria un estat binacional. Si volem un Israel democràtic, hi ha d’haver també un Estat palestí.
No se sent cada cop més sol?
D’una banda, sí: després de l’atac de Hamàs del 7 d’octubre del 2023, el conflicte que era convencional s’ha convertit en existencial per a la majoria. O ells o nosaltres.
On veu l’esperança?
En l’acostament de l’ Aràbia Saudita a Israel: que hi hagi bones relacions entre el món àrab i l’israelià és un gran pas per a la solució dels dos estats.
No hi ha àrabs i israelians mil·lenaristes disposats a lluitar mil anys si cal?
N’hi ha. A més, hi ha el que em va explicar Daniel Kahneman.
Vaig poder entrevistar el Nobel aquí.
En Daniel creia que els humans hem evolucionat per desconfiar dels altres.
I han sobreviscut els més desconfiats.
I, així, només van anar transmetent els seus gens els més desconfiats. Això, avui, a Israel, fa que els qui depenem dels palestins per negociar estiguem sempre sota sospita i es desconfiï de nosaltres.
La dreta desconfia més?
Si els palestins no compleixen algun acord, als qui hem confiat en ells ens deixen en evidència. “Ho veus?”, ens criden, “no hi podem confiar.”
Només queda, per tant, l’extermini?
Sense esperança, sense compromís, sense política, no hi ha futur. I avui ha quedat reduït a Israel al simple “estàs a favor o en contra de Netanyahu?”. I Netanyahu està en el poder o a prop de la presó, així que caldrà esperar un altre líder perquè posi fi a la guerra.
Com?
Posant el rescat dels segrestats en el centre de qualsevol estratègia. Estem en guerra des de l’octubre i Netanyahu no ha pogut ni eliminar Hamàs ni rescatar els israelians que són encara els seus ostatges.
Hi havia alguna manera de rescatar-los?
Que fossin la prioritat del Govern, però, com que l’atac de Hamàs va ser un error seu, en Netanyahu s’ha imposat l’afany de venjança abans que el de rescat.
Per rescatar-los no s’ha de derrotar Hamàs?
El primer era rescatar-los i, després, Hamàs continuaria allà per ser liquidat.
Mentrestant, molts palestins consideren Israel una altra croada que guanyaran.
Parla vostè del que denominen en àrab sumud: aferrar-se a la terra i esperar.
Esperar, a més, amb patiment atroç?
Tinc molts amics palestins. I els millors no són mil·lenaristes com els que volen lluitar mil anys fins a quedar-se sols. Són actituds messiàniques que no porten enlloc. No és política seriosa. La política seriosa requereix compromisos i, si ets messiànic, no la fas.
Gil, el seu cognom, és comú a Espanya.
I haurà vist que comparteixo nom i cognoms amb algun general rellevant. De vegades, m’han despertat a la matinada creient que ho era amb un encàrrec urgent del Consell de Ministres. Però, sap on em van dir que era molt habitual?
...?
Al Pakistan. El nom no fa la persona.
Per què vam néixer veient guerra a l’ Orient Mitjà i morirem igual?
També a Europa li va costar segles de matances i dues guerres mundials arribar a una convivència pacífica.
Encara queda un extrem en guerra.
A l’ Orient Mitjà, si se’t considera feble, et devoren. Però hi ha una oportunitat per a la pau si ets fort i hàbil.
