El món travessa una tempesta econòmica sense precedents, desencadenada per l’agressiva política aranzelària del president dels Estats Units, Donald Trump, però, al Congrés dels Diputats espanyol, el PP i el PSOE, els dos partits majoritaris, que sumen 257 escons d’un total de 350, són incapaços de subscriure un pacte d’Estat que avali el pla de xoc per protegir la indústria exportadora espanyola en aquesta crisi, de gravetat indiscutible i desenllaç incert.
Després de dies de converses entre el ministre d’Economia, el socialista Carlos Cuerpo, i el vicesecretari econòmic del PP, Juan Bravo, el Govern central va aprovar dimarts un decret llei que, en el marc del pla ja esmentat, preveu una línia d’avals de l’ Institut de Crèdit Oficial per valor de 5.000 milions d’euros, així com altres ajuts a empreses espanyoles exportadores. Les converses entre Cuerpo i Bravo, en les quals s’havien assumit propostes populars, van establir les bases per a un acord entre els dos partits sobre aquesta qüestió, i semblaven indicar que el PP donaria suport al decret. Però, quan va transcendir que l’Executiu i Junts havien subscrit un document perquè el repartiment d’ajuts entre les autonomies estigués relacionat amb el pes de cadascuna en el global de les exportacions espanyoles
–que, en el cas català, voreja el 25% del total–, els conservadors es van considerar expulsats de la negociació, retirant de moment el seu suport al pla.
Dèiem més amunt que el món travessa una tempesta econòmica sense precedents, amb una dimensió que exigeix dels seus principals mandataris decisions extraordinàries i ràpides. Així semblen entendre-ho almenys els dirigents mundials. Ahir, el mateix dia que la Xina responia als aranzels d’un 104% que li va imposar Trump, apujant els seus als EUA fins el 85%, la Unió Europea va acordar augmentar fins al 25% els aranzels aplicats a un ventall de productes dels Estats Units. Després, l’imprevisible Trump va apujar al 125% els aranzels a la Xina i va ajornar 90 dies els dels altres països.
El PP es resisteix a avalar el decret del Govern central que protegeix el sector davant els aranzels
També ahir, i després d’accelerar les seves negociacions en tan delicada conjuntura, els democristians alemanys de Friedrich Merz, guanyadors de les eleccions de febrer, i els socialdemòcrates van arribar a un acord per formar un govern de coalició, que expressi aviat la unió del país davant el desafiament trumpista. A Pequín, Brussel·les o Berlín s’entén, amb raó,
que no és hora per a dilacions ni per prioritzar les picabaralles internes.
Mentrestant, durant la sessió de control al Govern al Congrés, els representants del PP es van dedicar ahir a atacar María Jesús Montero. La vicepresidenta primera i candidata socialista a les eleccions andaluses els va replicar reclamant-los que es pronunciessin sobre el seu suport, o no, al decret: “Votaran a favor dels espanyols o en trauran rèdit partidista?”, va inquirir. No hi va haver resposta explícita, però a Brussel·les el líder conservador Alberto Núñez Feijóo va manifestar: “Avui no estem a prop de donar-hi suport”.
Creiem que el PP s’equivocaria si finalment no avalés el pla de l’Executiu per donar suport als exportadors afectats, anteposant el seu insomne desgast del Govern de Pedro Sánchez a la necessitat d’impulsar l’auxili a la nostra indústria. En primer lloc, perquè li resultaria molt difícil defensar –com ja li va costar de defensar, al gener, la seva frenada al decret òmnibus en què s’incloïa la revalorització de les pensions– que, en un moment com l’actual, no coincideixi amb l’altre gran partit espanyol per ajudar les empreses que pateixen les mesures de Trump.
En certes qüestions, els dos grans partits només poden actuar de manera cohesionada i solidària
En segon lloc, perquè atribuir la seva negativa de dimarts al pacte amb Junts suposa, d’una banda, insistir en un argumentari que l’evolució de la qüestió catalana desmenteix, i de l’altra, ignorar que Catalunya és de llarg la comunitat espanyola més exportadora, per valor de 4.351 milions d’euros el 2024; a més a més, suposa oblidar que, quan ho troba convenient, el PP no dubta a anar de bracet de Junts, com va fer al març tombant la creació de l’ Agència Estatal de Salut Pública. I, en tercer i últim lloc, perquè els intents d’erosionar el PSOE en afers de repercussió comunitària no són ben rebuts a Brussel·les, com ja es va veure quan el PP va votar en contra de la nova Comissió Europea, volent descavalcar-ne Teresa Ribera, la seva vicepresidenta.
Hauria de ser innecessari insistir en una cosa tan òbvia: de vegades –i el suport a l’exportació espanyola és una d’aquestes vegades–, el PP i el PSOE han d’actuar de manera cohesionada i solidària.