Una de les fotografies més famoses de tots els temps la va fer Cecil Stoughton el 22 de novembre del 1963 dalt de l’ Air Force One . Mentre a la bodega hi viatjava el taüt amb el cos del president Kennedy, assassinat unes hores abans a Dallas, un grup de persones envoltava al passadís de l’avió el vicepresident Lyndon B. Johnson, a punt de jurar el nou càrrec. Al seu costat, Jackie Kennedy, en xoc, amb el vestit de Chanel tacat de sang en una poderosa escena de continuïtat del poder. A la cantonada esquerra, al costat de la finestreta, treia el cap Jack Valenti, principal ajudant del nou inquilí de la Casa Blanca.
Tres anys després i al llarg de gairebé quatre dècades Jack Valenti es convertia en la cara visible de Hollywood davant del seu govern i els de tot el món com a president de l’MPA, l’associació que reuneix els llegendaris estudis de producció, entre d’altres, Warner o Disney. Ell va tenir aviat la visió de sumar-hi les noves plataformes de streaming: Amazon o Netflix. El personatge voltava pel planeta advertint que combatria amb totes les seves forces i les del seu país els estats que intentessin amb una certa quota protegir el seu cinema de l’hegemonia nord-americana. Com fem aquí amb modestos resultats.
El que sí que els interessava molt era guanyar enormes quantitats de dòlars amb les seves pel·lícules
Cada dos anys Jack Valenti anava a Madrid per cantar la canya a govern i oposició. Una vegada em varen convidar a una recepció oferta per l’ambaixada nord-americana. Era un tipus magnètic, amb una melena blanca pentinada a l’antiga i unes botes texanes que no podien dissimular que era baixet. Aquest net de sicilians tenia l’aspecte ideal per acompanyar James Cagney o Edward G. Robinson en el repartiment d’una pel·lícula de gàngsters. Un dels assistents va preguntar-li si el gran suport que el govern dels Estats Units oferia a la seva indústria cinematogràfica responia a una idea perfectament planificada perquè la resta del món adoptés el seu estil de vida. Va riure de manera sorollosa contestant que això no els preocupava gens ni mica. El que sí que els interessava molt era guanyar enormes quantitats de dòlars amb les seves pel·lícules i de passada vendre totes les cocacoles i hamburgueses possibles.
Del que suposava Jack Valenti i Hollywood m’explicaren aquell matí una anècdota definitiva. Un estudi havia organitzat un vol a Tòquio amb convidats per anar a una estrena. Poc abans de l’arribada el comandant alertava que, per alguna raó tècnica, serien desviats a un altre aeroport. Entre els passatgers hi havia Jack Valenti, que va demanar que el contactessin amb el Departament d’Estat nord-americà. Pocs minuts després es deixava sense efecte el desviament. Jack Valenti havia aconseguit activar un punt del tractat de pau signat amb el Japó després de la guerra en què es prioritzava l’aterratge de qualsevol aeronau americana si així se sol·licitava. Per tenir-ho en compte a les properes negociacions sobre aranzels i quotes de l’audiovisual europeu i el dels Estats Units.