Quan et roben la primera bicicleta, t’enfades, esclar. Mala sort, penses, m’ha tocat, quina ràbia, llàstima, tan nova que era. Barcelona és insegura, ja ho saps. Però, com ha pogut desaparèixer la bici sencera? Ni rastre del cadenat! A veure si és que la vaig deixar oberta? Culpa meva, et dius, no tornarà a passar. Denuncies, això sí, prèvia cita prèvia i confirmes amb l’asseguradora que, vaja!, precisament en aquestes condicions el seu robatori no li entra! Si li hagués passat dins de casa... Al final te’n compres una altra. La segona bicicleta nova.
Quan et roben la següent, ja t’emprenyes. Quina mala sort. Quina pena. Quina llàstima. Tan nova que estava. No hi ha dret. Reculls el cadenat (massa barat!, ho sabia!) que continua ballant al pal i li dones una puntada de peu al seient que jeu a terra. Fet una merda. Baixen les pulsacions i puja la culpa. Perquè sí, torna a ser culpa teva, tota teva. Com se t’acut deixar una bici així (elèctrica) fora tota la nit? Això és Barcelona. Barcelona és insegura, et repeteixes en menys d’un any. A veure si aquesta vegada n’aprens.
Aleshores et planteges anar en transport públic, però no, diuen que no hi ha manera. I si vas caminant? Arribaràs igual, però més tard. Lleva’t més d’hora, et retreus, i pren-te la vida amb calma. De passada t’estalviaràs la bogeria del carril bici d’aquesta ciutat plena d’obstacles. T’oblidaràs de tots aquests que condueixen sense mans (les necessiten per al mòbil, fumar o ballar la música ordinària que escupen els seus cascos), dels que més que bici arrosseguen una tartana (nens?, gossos?, què hi porten sota el tendal? I a les enormes caixes de cautxú?) i dels que no saben res de res. Què tal un carnet de conduir... bicicletes? És fàcil! Per la dreta se circula, per l’esquerra s’avança. Això no és Londres. Ja ni tan sols és Barcelona.
Lee tambiénCatalufos i cristians
Al final et deixes de romanços i t’acabes comprant la tercera bicicleta i el més car de tots els cadenats. I sí, ets gairebé feliç fins el matí que et trobes la teva última adquisició (de dia, lligada davant d’una comissaria!) esventrada, alliberada del plat gran i el pedal incorporat. És aleshores quan, a la fi, la veritat t’il·lumina. No, això no és Londres. Ni tan sols és Barcelona. Això és Gotham. Pugen les pulsacions. No queda culpa. És ràbia pura. Soc jo el nou Joker? Em compro una allen (del 8) o trec la radial de passeig? Robo només el plat gran o tota una bici sencera? C ompto fins a mil mil vegades. I no puc, no vull, calmar-me.
