M’estic aficionant a llegir biografies. Em semblen una manera concreta, humana, pròxima, de conèixer i entendre la història, i tam-bé de coneixe’ns i entendre’ns –per comparació o contrast, perquè ens obliguen a reflexionar sobre això que en diem la vida– a nosaltres mateixos. Té raó Anna Caballé quan, en el seu molt recomanable assaig El saber biográfico (2021), afirma que “lluny de ser una escriptura comercial, sovint infravalorada, la biografia és un exercici reflexiu molt necessari”. Afirmació que ella ha posat en pràctica amb els seus llibres sobre la vida de Francisco Umbral, Carmen Laforet, Concepción Arenal, i ara, de Rosa Chacel, que surt aquests dies, sota el títol Íntima Atlántida.
Els que fa anys que llegim Chacel (Valladolid, 1898-Madrid, 1994) sentíem, juntament amb l’admiració, una perplexitat que arribava a ser irritant. Què passa, concretament, a Estación. Ida y vuelta, la seva primera novel·la? Jo només després d’acabar-la, llegint un text crític, em vaig assabentar que conté un adulteri i un assassinat. I algú ha esbrinat què passa entre la nena i la parella adulta a Memorias de Leticia Valle? Convido a sopar qui m’ho expliqui... Els diaris, si fa no fa igual: molta introspecció, molta anàlisi de sentiments (amb una lucidesa i una cruesa que els fan fascinants), però una es pregunta: per què viu a Rio de Janeiro aquesta dona?, per què se’n va a Buenos Aires?, de què viu?, amb qui viu?, de qui són aquelles notícies que està sempre àvidament esperant?...
Hi ha persones, va explicar Caballé presentant el llibre a Madrid, que “no tenen biografia” en el sentit que la seva vida és transparent. Chacel, en canvi, tenia un secret, una intimitat amagada i immensa com un continent submergit, i Caballé, després de moltes hores en arxius i diversos viatges al Brasil, el desentranya.
No faré espòiler, però sí que citaré una afirmació molt repetida per Chacel que Caballé interpreta en el sentit sexual o sentimental, relacionant-la amb el seu secret, i jo en un sentit cultural: la frase “ Jo no soc una dona”. Per mi, i sense negar una possible significació amorosa, denota el desig d’accedir al selecte club dels grans artistes i pensadors, gairebé tots homes.
Chacel tenia un secret, una intimitat amagada i immensa com un continent submergit
Qui pertany a un grup subaltern en un sistema jeràrquic i no vol resignar-se pot actuar de dues maneres. Una, qüestionant la jerarquia: un camí costós, que requereix un esforç intel·lectual (entendre què és i d’on ve la jerarquia en qüestió) i polític, col·lectiu. Una altra que sembla una drecera: ascendir individualment, desentenent-se de la resta del grup, aprovant-ne fins i tot la subordinació.
Recordo, per exemple, una cosa que explica Benazir Bhutto a les seves memòries, Hija del Este: que ella i la seva família, pakistanesos riquíssims i cultes que parlaven un anglès perfecte, se sentien, per dir-ho així, anglesos honoraris, i com els anglesos, menyspreaven els (altres) pakistanesos. Van acabar per comprendre que els seus admirats anglesos no feien cap excepció amb ells: els menyspreaven igual que a la resta...
Lee tambiénConsentiment sense càmeres
El diari de Rosa Chacel és ple de menyspreu a les dones, “éssers lamentables”, fins i tot quan són doctores (“ doctorcitas”, en diu ella). Un dels moments més divertits d’Íntima Atlántida és aquell en què una senyora aborda la Rosa (per fi cèlebre, després de tornar a Espanya el 1977) i li anuncia que volen concedir-li un guardó anomenat “L’ovari d’or”. La pobra Rosa es queda glaçada.
Rosa Chacel no volia ser aquella àvia adorable i inofensiva que veien en ella les senyores que s’acostaven a saludar-la a El Corte Inglés. Tampoc el mascaró de proa de la literatura femenina que representava per a les feministes de la transició. De cap manera! Amb la seva formidable intel·ligència i la seva abassegadora ambició, Rosa Chacel el que volia ser era... un Gran Home (honorari). Però ella mateixa s’adonava –quan va tornar a Espanya esperant els honors que mereixia, i que només va rebre a mitges– que el menyspreu envers les dones, que ella era la primera a sentir i fomentar, requeia també sobre ella. I és que no és impossible, però requereix moltíssima habilitat, salvar-se sent alhora còmplice del sistema que ens oprimeix.