Hi ha peces dentals que es resisteixen a abandonar-te. Fins i tot quan estan moribundes o liquidades, s’aferren a l’ os com si et volguessin acompanyar fins a la tomba. Quan per fi t’extreuen el maleït queixal –a dues mans, després de vint minuts–, deixen un buit que no és només físic, sinó quelcom semblant al dolor del membre fantasma. Perquè treure el que està enquistat requereix violència. I aquesta violència deixa una ferida.
Hi ha vincles afectius que funcionen igual, poden ser amistosos, familiars o sentimentals. Relacions en què una de les parts es queda més temps del que s’hauria de quedar i creixen desproporcionadament: un s’entrega i espera, i l’altre es queda mentre no hagi de fer renúncies. Així, s’enquisten, no esclaten. I si no salten pels aires abans, és perquè no es parla fins al final, no es trenca del tot, no s’escull plenament. Es mantenen en una zona grisa on el silenci es converteix en estratègia, i la paraula, en amenaça. Apareixen actituds que avui s’anomenen gaslighting o ghosting (per bé que abans van existir amb altres noms), gestos que generen ambigüitat, confusió i desgast. Si es reclama claredat, es precipita la ruptura, però silenciosa, perquè parlar suposaria reconèixer errors.
Treure el que està enquistat requereix violència, i aquesta violència deixa ferida
La part que no s’amagava es queda amb la sensació d’haver interpretat un paper en què li han canviat el guió. Rebenta la bombolla il·lusòria. Qui sí que hi creia s’havia convençut que, si era amable, comprensiu, pacient –si s’hi adaptava prou–, l’altre acabaria actuant amb coherència i donant-li un lloc.
Lee tambiénCaravaggio i Cixous
Joan Didion va escriure que l’amor propi té a veure amb no quedar-se atrapat en papers no escrits per a tu. Amb no continuar invertint en una història que només un sosté. Amb saber retirar-se abans que el dolor es converteixi en identitat. I sí, després un es queda sol. Adolorit, buit, anestesiat, com després d’una extracció dental complexa. Però també amb la certesa d’haver sortit d’un lloc que no era habitable. I de no trair-se més a un mateix.
L’amor propi és l’antídot contra l’enquistament emocional, la brúixola que guia cap a relacions lliures i l’escut protector davant la manipulació més subtil.