Trump i els aranzels

Fa deu dies, després de posar l’economia mundial damunt davall amb la seva guerra aranzelària, Donald Trump va intentar tranquil·litzar els nord-americans comparant les mesures que estava prenent amb una operació quirúrgica imprescindible. A Truth So­cial, la seva xarxa particular, va escriure amb la seva habitual profusió de majúscules: “L’operació s’ha acabat! El pacient està viu i s’està recuperant. El pronòstic és que aviat estarà més fort, més gran, millor i més resilient que mai fin ara. Fem Amèrica Gran de Nou!!!”.

Com sabem, al cap d’una setmana, com que el pacient no es recuperava, Trump va haver de suspendre el tractament. No sé si li queden ganes de continuar jugant a metges. Esperem que no, perquè el suposat malalt, l’economia nord-americana, tenia una salut envejable: un atur mínim, una inflació controlada, un creixement netament superior a l’europeu. No calia portar-lo al quiròfan. Ja veurem què passa a partir d’ara.

Quan un governant compara l’exercici del poder amb el de la medicina, com si el país que governa fos un pacient, malament rai. Per regla general, vol dir que s’està atribuint unes funcions que van més enllà de les que li corresponen i que, per tal d’imposar als ciutadans el que creu que els convé, està disposat a tirar de bisturí.

Als dirigents autoritaris les metàfores mèdiques sempre els han agradat. Fa més de cent anys, el regeneracionista Joaquín Costa reclamava un cirurgià de ferro per salvar Espanya dels seus mals i va acabar sent el general Franco qui va interpretar el paper amb les conseqüències que tots sabem.

A Grècia, un altre militar, el coronel Georgios Papadopoulos, home fort del règim dels Coronels que va governar el país del 1967 al 1974, també feia servir aquest llenguatge. Per justificar la supressió dels drets fonamentals, deia que calia enguixar el país per immobilitzar els ossos fracturats i donar-los temps a soldar-se. El novel·lista Thanasis Valtinos va portar la metàfora a l’absurd en un conte en el qual un pacient havia tingut un accident causat per algú que li havia fet la traveta i veia com el metge cada cop li enguixava més parts del cos. Al final, el metge li enguixava la boca, per silen­ciar-lo per a sempre, i el pacient s’adonava que no era el primer cop que el veia. Era el mateix home que l’havia fet caure.

En les democràcies aquest llenguatge no és tan habitual i quan algun governant el fa servir sol ser per proposar tractaments menys invasius que la cirurgia. Es recorden del doctor Borrell i la seva teràpia de l’ibuprofèn? Però Trump juga fort, com tots sabem, i si assumeix el paper de metge no és per receptar placebos ni analgèsics, sinó per fer-nos tremolar de por amb el seu bisturí.

El lema que el president ha copiat de Silicon Valley és actuar ràpid i trencar coses, i déu-n’hi-do si en trenca. Ha estat a punt de carregar-se l’ordre econòmic mundial que ha permès que, durant els últims quaranta anys, gairebé una tercera part de la humanitat hagi sortit de la pobresa i ha fet miques la confiança del món en els Estats Units. Si això no és trencar coses, que baixi nostre Senyor i ho vegi.

S’ha discutit molt si els disbarats amb què ens bombardeja cada dia per ocupar tot l’espai informatiu obeeixen a un pla racional o no. Diuen que les seves imposicions i amenaces són una tàctica negociadora pròpia d’un promotor immobi­liari d’estil mafiós i que el que en realitat busca és un gran acord que permeti la devaluació del dòlar i el reequilibri del sistema comercial mundial a favor dels Estats Units.

Jo dubto que tingui cap estratègia clara. Una de les poques conclusions que vaig treure dels anys que veia com es decidien les coses i com s’explicaven després és que si les accions estranyes o equivocades d’un govern poden ser atribuïdes a la incompetència o a l’estupidesa, no cal escalfar-s’hi més el cap, perquè la raó és aquesta. Els intents de trobar-hi una explicació més racional són fruit de la resistència a creure que estem governats per persones que poden ser tan tossudes, tan nècies o tan puerils com qualsevol de nosaltres.

Per això, penso que la rebequeria aranzelària de Trump és producte de les seves obsessions –contra el dèficit comercial, contra la globalització, contra els experts– i de la seva ignorància, aplaudida per una colla de col·laboradors tan indocumentats com ell i de llepaires que no gosen portar-li la contrària.

Segur que ell se sent feliç, encara que s’hagi hagut d’empassar aquella pissarra amb els aranzels que volia aplicar a cada país i només mantingui la guerra comercial amb la Xina, que diu que li ha faltat al respecte. Fa tres msos que és el protagonista absolut de totes les pantalles del planeta. Un tuit seu és suficient per fer descarrilar l’economia mundial. Neró empal·lidiria d’enveja. Què més pot somiar?

Sí, ja ho sé, li agradaria que el tractessin amb una mica de respecte. Potser algú li hauria de dir que, si vol que el respectin, convé que, en lloc de jugar a metges amb els aranzels –ara els poso ara els trec, tu sí i tu no–, faci el favor de res­pectar els acords comercials signats pels Estats Units.