Ara ho entenc

Calígula solia queixar-se obertament que la seva època no es distingia per cap calamitat pública, com guerres, pestes o terratrèmols, i volia que hi hagués una matança dels exèrcits o una gran catàstrofe, perquè temia que el seu regnat caigués en l’oblit per la prosperitat”. L’historiador llatí Suetoni no va necessitar hipèrboles: n’hi havia prou amb explicar el que feia Calígula al segle I d.C. perquè semblés inversemblant. L’emperador que va nomenar cònsol el seu cavall, que va transformar el seu palau en un prostíbul imperial i que saludava el públic disfressat de Venus o de Bacus és, potser, la síntesi més delirant de poder absolut, deliri narcisista i espectacle permanent.

Calígula no va durar gaire com a emperador –amb prou feines quatre anys– però prou perquè Roma descobrís que un boig amb poder absolut no només és un perill, sinó també un imant per a la plebs. Perquè Calígula no va caure per ridícul, sinó per insuportable: quan els senadors, l’exèrcit i fins i tot seus propis guàrdies es van atipar de la seva fúria capritxosa, el van assassinar a ganivetades en un passadís del teatre. Tenia 28 anys. John Hurt ens va donar la seva imatge en la inoblidable sèrie Jo, Claudi de la BBC, a partir de la novel·la magistral de Robert Graves.

Els pares fundadors dels Estats Units no es po­dien imaginar un Calígula pèl-roig al  despatx oval

Els pares fundadors dels Estats Units es van inspirar en la república romana. El model de George Washington va ser Cincinnat. Volien una Roma sense monarques, una república sense tirans. No po­dien imaginar que, dos segles més tard, un dia el país es despertaria amb un Calígula pèl-roig tuitejant des del despatx oval.

Sempre m’he preguntat com van poder els romans suportar un personatge com aquell. Com també altres emperadors com Neró o Còmode. Com sobrevivien les institucions, com no es rebel·lava el poble, com no cremava el Senat. Però ara ho entenc. Perquè el problema no era només Calígula. El problema eren els que l’aplaudien, els que es deixaven seduir pels seus excessos, els seus espectacles, les seves ocurrències, les seves promeses impossibles.

Lee también

Si vols la pau

Emilio del Río

Durant molt de temps vaig pensar que la ­democràcia blindava les societats contra personatges així. Fins que Trump va aparèixer. Un tipus que insulta, menteix, es victimitza, ataca el poder judicial i la llibertat d’expressió, es presenta com a messies. Un tipus macarró i groller (en això és producte de la nostra era), que presumeix que els líders d’altres països li truquen “per llepar-me el cul”. Però el més inquietant no és ell. És que milions de ciutadans voten per ell. El segueixen. L’aplaudeixen. No és que suportin Trump. És que l’han elegit.