El Parlament va complir 45 anys de la seva història recent el passat dijous, 10 d’abril, amb un voluminós elefant a l’hemicicle: la llei electoral. Després d’anys de negociacions entre els partits i diversos intents frustrats –l’últim el 2021–, la Cambra catalana continua sent l’excepció al mapa autonòmic, ja que elegeix els seus diputats amb la llei espanyola i l’arbitratge de la Junta Electoral Central. Aprovar una norma pròpia és una carpeta que passa d’una legislatura a l’altra i que incomoda els partits catalans. I no hi ha solució a la vista.
Un dels principals esculls, però no l’únic, ha estat trobar una fórmula de consens per traduir els vots en escons. L’Estatut determina que el sistema electoral sigui proporcional –que els escons que es reparteixen en cada circumscripció s’assignin en proporció amb els vots que hi obtingui cada candidatura– i que s’asseguri la representació adequada de tots els territoris.
A la pràctica, i mentre no hi hagi una llei electoral pròpia, l’Estatut estableix que la circumscripció sigui la província, i assigna els 135 escons en funció de la població: 85 a Barcelona, 18 a Tarragona, 17 a Girona i 15 a Lleida. Amb la calculadora a la mà, aquest prorrateig perjudica sobretot Barcelona –i els partits que hi tenen més vots–, ja que per població hauria de tenir més escons, i això restaria influència a d’altres províncies.
Els partits fan números quan negocien aquest punt i ningú no vol cedir. “He vist moltes propostes de sistema electoral i un problema greu és que els guanys i les pèrdues són molt visibles, qualsevol amb un Excel fa una simulació de com l’afecta, i si un partit perd un escó, ja no l’interessa. Si les lleis de sanitat o d’educació tinguessin conseqüències tan quantificables com el sistema electoral, no es canviaria mai res”, indica Agustí Bosch, professor de Ciència Política a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i expert en sistemes electorals. Bosch apunta que una segona causa per ajornar un eventual acord “és que els partits sempre pensen que a les pròximes eleccions els anirà més bé i s’estimen més deixar els canvis per a la següent legislatura, i així no perdre tant”.
La Loreg preveu llistes tancades i bloquejades que donen total domini a l’elit del partit”
Bosch adverteix, a més, que aquestes dificultats són globals. “Els sistemes electorals són molt i molt estables a tot el món, els canvis són molt estranys”, assegura. Sempre hi ha algú que perd amb el canvi i s’estima més no tocar res.
Al Parlament, els intents de pactar una llei electoral han estat ambiciosos. El 2007 el Govern va encarregar a una comissió d’experts un informe que servís de base per a la llei i que proposa canvis substancials: un mínim de 120 i un màxim de 150 escons, supeditat a la participació; les vegueries com a circumscripció electoral: llistes tancades, però desbloquejades, que permetin al votant ordenar els candidats segons les preferències, i la creació d’una sindicatura electoral. Alguns partits han proposat fins i tot un sistema mixt, semblant a l’alemany, que donés un doble vot a cada elector: un a un candidat concret de la seva circumscripció i un altre a una llista tancada de partit.
Modificar el sistema de candidatures tancades i bloquejades actual per un altre que permeti als electors concretar a quin o quins candidats dona el vot és un bon banderí per a una campanya electoral. Molts ciutadans ho subscriurien. Però restaria control als partits i costa de pensar que aprovessin un canvi com aquest.
“Tant la Constitució com l’Estatut donen als partits un gran poder com a instrument de participació política i hi ha un element clau que són les llistes tancades i bloquejades que estableix la llei electoral, la Loreg, i que podria no establir”, assenyala Marc Carrillo, catedràtic emèrit de Dret Constitucional de la Universitat Pompeu Fabra (UPF), que subratlla que la conseqüència és “el domini absolut del partit, i per ser més precís, de l’elit del partit”.
“Si altres lleis tinguessin efectes quantificables com la llei electoral, no es canviaria mai res”
Carrillo apunta que en un sistema electoral majoritari uninominal, com el britànic, en el qual surt elegit un sol candidat per circumscripció –que són petites, i n’hi ha moltes–, el diputat té més protagonisme en el si del seu partit, perquè es presenta a una contesa que guanya o perd personalment. Però el partit porta les regnes. “El partit ha d’elegir bé qui col·loca en cada circumscripció per guanyar, però les regles del joc polític queden fixades abans, un sap perfectament què pot fer i què no, altrament no va com a candidat”, afegeix. En tot cas, la Constitució espanyola no permet un sistema així, ja que no hi ha proporcionalitat, i Carrillo puntualitza que fins i tot un sistema mixt semblant a l’alemany hauria de passar el filtre del Tribunal Constitucional.
I si tots aquests elements no fossin suficients per complicar el futur d’una llei electoral catalana, l’Estatut ho fa encara més difícil, ja que requereix que aquesta norma s’aprovi per una majoria de deus terceres parts del Parlament: 90 diputats dels 135. I modificar l’Estatut en aquest punt, que afecta un dret fonamental com el de sufragi, requeriria la mateixa majoria qualificada. De manera
que toca continuar negociant perquè per aquí no hi ha sortida possible.
