Del terror a l’amor
Als 98 anys somriu molt, ara viu envoltada d’amor, de fills i besnets, però hi va haver un temps en què la seva vida va ser aterridora, els anys que va passar als camps de concentració nazis. Eger era ballarina i Josef Mengele, que seleccionava les víctimes per a les cambres de gas, va permetre que ella i la seva germana sobrevisquessin mentre li agradés veure-la ballar. Eger va decidir destil·lar el seu dolor per poder ajudar les víctimes de l’estrès posttraumàtic. Li va costar d’aprendre a viure amb el dolor fins que va publicar les seves memòries, La bailarina de Auschwitz , que junt amb En Auschwitz no había Prozac es van convertir en supervendes internacionals. Ara vol dir-los als joves que sempre és possible trobar esperança i ha reescrit La bailarina de Auschwitz (Planeta) per a ells.
Ara explica la seva història als joves.
Els vull transmetre que cada un d’ells és únic, que tenen una cosa que ningú més no tindrà, es tenen a si mateixos durant una vida sencera.
Per bé i per mal.
Vull que afrontin els desafiaments i segueixin endavant, cap a un futur que avui no poden ni imaginar. Aquesta és la meva història, vaig aconseguir transformar el que em va passar i ser útil a la gent.
Què significava per a vostè ballar?
Jo no caminava mai, sempre estava ballant.
Als 16 anys va ballar per a l’àngel de la mort a Auschwitz.
Quan vam arribar ens van separar, del meu pare no vam saber-ne res més, a la meva mare la van portar a la cambra de gas, la meva germana i jo vam sobreviure, i sí, aquella nit, i moltes més, vaig ballar per a Josef Mengele.
Què va sentir?
Vaig imaginar que estava ballant a l’Òpera de Budapest, va ser la millor interpretació de la meva vida, volia sobreviure.
Devia estar aterrida.
A l’entrada, una jueva em va interrogar, li vaig preguntar per la meva mare i em va assenyalar el fum que sortia de les xemeneies, era una dona plena d’ira. Els jueus que es convertien en capos eren encara més cruels que els soldats nazis.
Quin és el record més dolorós?
Quan caminàvem cap a la cambra de gas amb la meva mare, Mengele em va parar i em va preguntar qui era ella, em vaig equivocar: li havia d’haver dit que era la meva germana, potser l’hagués salvat, això m’ha turmentat.
Sobreviure és dur.
Et sents culpable. A l’últim camp de concentració on vaig ser, a Gunskirchen, em vaig alimentar d’herba, d’altres van practicar el canibalisme. Quan van arribar els americans un soldat em va rescatar d’una pila de cadàvers perquè va veure que la meva mà es movia. Pesava 32 quilos, tenia l’esquena trencada, febre tifoide, pneumònia i pleuresia.
Què ha après de tot el que ha viscut?
A Auschwitz no vaig plorar mai, estava ocupada sobrevivint. Els sentiments van arribar més tard i durant molts anys els vaig evitar.
En va fugir?
Sí, i és un greu error, perquè el contrari de la depressió és l’expressió. El que treus no et pot afligir; el que et guardes per a tu, sí.
Què la va ajudar a resistir?
Pensar que em retrobaria amb el meu nòvio, era un somni d’amor, juntament amb la meva germana va ser una font poderosa per viure.
Es pot ser lliure a Auschwitz?
Sí, no permetent que les circumstàncies externes t’afectin l’ànima. El que passava no podia canviar-ho, però sí que podia decidir com respondre al terror i a la impotència. Per alguna raó vaig triar l’esperança.
La millor elecció?
Triar l’esperança influeix en les coses a què parem atenció diàriament.
Quan va arribar a Califòrnia, casada i amb tres fills, va estudiar psicologia.
Em vaig especialitzar en estrès posttraumàtic, volia ensenyar a les persones una cosa que a mi em va costar molt de fer però que em va alliberar.
De què es tracta?
Deixar de ser una víctima. Les persones que se senten víctimes es pregunten: per què a mi?; les que són supervivents: i ara què? Ho he dit sempre: el patiment és universal, però el victimisme és opcional.
Això no resta dolor.
No, per més amables que siguem patirem dolor, i superar-lo requereix dues coses: saber que no som responsables de les coses que no depenen de nosaltres i assumir les decisions que prenem i que no es poden desfer. Curar-se no significa superar res, però podem estar ferits i complets.
Què va aprendre del seu mentor, el psiquiatre Victor Flankl, que va viure Auschwitz?
Que era capaç de crear la meva pròpia història entorn del que havia passat i deixar d’amagar aquella part de la meva vida.
Per què l’amagava?
Volia ser una jove més. Però ho vaig entendre: ara som aquí, en el present, i depèn de nosaltres decidir a què ens aferrem, de què ens desprenem i a què aspirem.
Què cal comprendre per deslliurar-se del patiment?
Mantenir la comunicació oberta, que no t’atrapi la teva ment: pensaments i creences determinen, i de vegades limiten, com ens sentim. La pitjor de les presons és a la nostra ment i en tenim la clau a la butxaca.
De què depèn la felicitat?
Qui és realment feliç? Jo crec que ara puc dir que estic més oberta a ser diferent. Vivim en un món que comporta riscos, així que vivim amb por. La teva seguretat no està garantida, però la por i l’amor no coexisteixen.
Què ha après de viure?
Que cada moment és preciós, que sempre tindrem la llibertat de pensar, i pensar ens porta a l’acció, i això és al final el que queda.
