Els daltabaixos de les borses no s’han produït fins quatre mesos després del triomf de Trump i dos mesos i mig des de la presa de possessió. Malgrat que havia anunciat repetidament la intenció d’apujar els aranzels per disminuir el dèficit comercial i retornar als Estats Units la producció industrial deslocalitzada, no sembla que això amoïnés gaire els inversors. Ni tan sols quan va començar amb els aranzels a Mèxic i el Canadà hi va haver cap reacció significativa, malgrat trencar trenta anys d’integració econòmica des del tractat de Lliure Comerç d’Amèrica del Nord, actualitzat el 2020 en plena presidència de Trump. Potser els successius mesos d’ajornament dels nous aranzels van fer pensar als inversors que només es tractaria de mesures puntuals i conjunturals.
Tradicionalment s’ha considerat que la borsa actua com a termòmetre avançat de l’evolució de l’economia. En aquesta ocasió, no ha reaccionat fins a misses dites. De fet, el programa republicà incloïa mesures clàssiques de totes les formacions conservadores: abaixar impostos, sobretot als més rics, que així haurien d’invertir més; reduir les dimensions i la despesa de l’administració pública. Fins i tot una superior bel·ligerància amb la Xina havia estat assumida per l’administració demòcrata de Biden i la demanda que Europa augmentés el seu esforç militar almenys ja venia de l’època d’Obama.
Per als assessors de Trump, el gran mal del país és que el dòlar està sobrevalorat
Diuen que Trump s’ha passat els quatre anys des que va perdre les eleccions davant Biden preparant el retorn. No només per recuperar el poder, sinó per enllestir la feina al segon mandat, que el primer se li va quedar curt. L’ortodòxia conceptual imperant des de fa vuitanta anys ha assumit que la integració dels mercats i la globalització són l’eina que fa progressar el món. Però també com li ha a passat a Europa, sobretot els darrers vint-i-cinc anys, la globalització ha modificat l’equilibri de forces i als uns els ha anat millor que als altres, Estats Units inclosos.
El control de Trump sobre l’aparell d’Estat fa difícil pensar que li passi com a l’efímera primera ministra britànica Liz Truss, que va caure arran de l’enfonsament de les borses i de la lliura esterlina. De fet, els assessors de Trump sostenen que el gran mal dels Estats Units és la sobrevaloració del dòlar, que estimula el dèficit comercial. Enguany han de refinançar 9,4 dels 36 bilions de dòlars que deuen, a un tipus d’interès un punt per sobre de quan es van emetre. Per això malden per fer abaixar els tipus a la Reserva Federal, ni que sigui amb la perspectiva d’afrontar la recessió que provocarà l’augment desmesurat dels aranzels. Tot plegat mantenint el dòlar com a moneda de reserva internacional amb una remuneració tendent a zero –com les reserves en or– i amb els aranzels com a arma de sotmetiment massiva. La quadratura del cercle. L’enfonsament de les borses i la venda massiva de deute per part dels inversors que, precisament, impulsa els tipus cap amunt, han forçat Trump a obrir un parèntesi de 90 dies. Continuarà.