Inevitable, sí: hi són tots els que hi ha, però no hi ha tots els que hi són, la qual cosa diu molt de la fertilitat de l’actual narrativa espanyola i hispanoamericana.
Pilar Adón. Las iras (Galaxia Gutenberg). La natura té en Las iras una presència decisiva en el desenvolupament de la narració: “Per a mi, la natura és un personatge més”, i “forma part de la necessitat que tinc de crear un interès per l’estrany”. Estranyesa que sembla ser el motiu recurrent dels nostres narradors i que altera l’interès per la quotidianitat, que deixa de ser una rutina. Part de la dinàmica narrativa està en les referències literàries. La novel·la es llegeix amb enorme interès.
Alberto Chimal. Las estancias secretas (Atalanta). Antologia de relats que confirmen la capacitat de renovació de la narrativa llatinoamericana, en què la ruptura dels cànons tradicionals obre les portes a la imaginació. Aquí, fins i tot les notes a peu de pàgina formen part del relat, en una prosa esquitxada d’aforismes que poden vorejar l’absurd.
Jesús del Campo. Aguafuertes (Acantilado). Novel·la de viatgers i pelegrins que recorren el món i són testimonis de les més esbojarrades situacions. Encara que el món també pot veure’s, com el veiem aquí, a través d’una perruqueria. Novel·la que convida a deixar-se portar, a ser el feliç lector passiu que assaboreix l’exuberància i l’humor com un regal.
Tomás González. Primero estaba el mar (Sexto Piso). Colombià de l’Antioquia de García Márquez, per això pot dir que les cases es pintaven de vermell perquè així “reforcem al tròpic les grisors que ens envien dels països desenvolupats”. I d’aquí, també, l’interès per la natura, fugint del regionalisme i el ruralisme. Com a El coronel no tiene quien le escriba, de García Márquez, ens acompanyen l’ensopiment i la pluja.
Ignacio Martínez de Pisón. Ropa de casa (Seix Barral). L’autobiografia, que es pot llegir com unes memòries, ens porta a la nostra història contemporània, que ens arriba plena de vida i esquitxada de divertides anècdotes.
⁄ El món pot veure’s a través d’una perruqueria, de l’Acadèmia de Roma o d’unes cases pintades de vermell al tròpic
Matías Néspolo. Una fábula sencilla (Candaya). Nascut a Buenos Aires, tot i que viu a Catalunya des del 2001, els relats d’Una fábula sencilla, centrats en diferents parts de Catalunya, especialment Barcelona, estan amanits d’argot lunfardo i català. Com és propi de les faules, també aquí els animals tenen una presència constant. Abunden també les referències a escriptors. La “realitat trasbalsada” és la responsable de la prosa delirant.
Ernesto Pérez Zúñiga. Veníamos de la noche (Galaxia Gutenberg). La protagonista té una beca a l’Acadèmia de Roma per pintar el cel de la ciutat, que ve a ser com pintar el paradís dantesc, l’accés del qual potser li estigui vedat. Nou conflicte: l’estratègia de la Lucía, que està en procés de divorci, per deslliurar-se de l’assetjament del seu marit. I motiu de tensió són les consultes que el director de l’ acadèmia manté amb ella provant de comprendre-la. Tensió assegurada.
Álvaro Pombo. El exclaustrado (Anagrama). Un monjo presencia una trobada sexual entre dos novicis, els denuncia, els expulsen, i tan gran és el seu sentit de culpa que abandona el convent. Entrem de ple en la literatura pombiana, que alguns consideren irreverent quan, en realitat, pertany a la tradició unamuniana del dubte. Un relat despietat que és, per a Pombo i per a nosaltres, “entre d’altres coses, un fulletó”.
Manuel Rivas. Detrás del cielo (Alfaguara). Rivas s’identifica amb la tradició gallega d’una escriptura en què hi ha molt de llegenda, reforçada per la fertilitat del llenguatge. Ens submergim en la natura, poblada d’animals, per denunciar la caça en un món on els veritables salvatges són els humans. I, davant la condemna de la violència i la mort, hi ha la vida del sexe.
Xita Rubert. Los hechos de Key Biscayne (Anagrama). Per a molts lectors, la novel·la té un morbós interès pel que hi ha d’autobiogràfica: el seu pare, vilipendiat per la seva dona, la poeta i narradora Luisa Castro, és aquí reivindicat. Atreta pel tema de la família, com ja va passar a Misdías con los Kopp, surt de l’estret cercle familiar per donar-li una nova dimensió a la ficció, de manera que l’interès per la novel·la és doble.
Samanta Schweblin. El buen mal (Seix Barral). Relats de diferent extensió, alguns de breus, d’altres novel·les curtes. Inquietants pel que queda en l’aire i per la por que s’hi respira. Els records es confonen amb el present i estimulen la imaginació, com les converses per telèfon que no arriben a ser veritables diàlegs i que exacerben la tensió.
⁄ La natura, com a actor, escenari o faula, té un pes important davant la “realitat trasbalsada”
Aurora Venturini. El marido de mi madrastra (Tusquets). Al fascinant llenguatge de l’escriptora de Buenos Aires l’acompanyen les aparicions fantasmagòriques com a part de la realitat quotidiana. I dins del llenguatge, les frases que marquen tot el que d’insòlit hi ha en aquesta excepcional escriptura. Com a imprescindible complement hi ha la biografia de Liliana Viola, que es llegeix com una novel·la, perquè novel·lesca va ser la vida de Venturini, la que va viure i la que es va inventar, que es confonen per crear un personatge excepcional.
Enrique Vila-Matas. Canon de cámara oscura (Seix Barral). El clàssic argument és substituït per la intensitat del pensament i per la successió de sorpreses plenes d’assenyada insensatesa i marcades per motius recurrents en els quals no descarta la ciència-ficció. I on els tradicionals personatges són aquí els escriptors i la lectura, en una agitada acció en què l’inversemblant forma part del relat, tan absurd com veritable.