Que sigui una dona la principal protagonista del fet central de la Bíblia –la resurrecció de Jesús– ha desencadenat al llarg de dos mil·lennis discussions i interpretacions diverses i divergents sobre qui era María Magdalena que arriben fins avui. Mentre al segle VI el papa Gregorio Magno –després de retorçar la interpretació dels Evangelis canònics– la va situar com una pecadora, al segle XXI un altre papa –Francisco– ha reivindicat el seu paper d'apóstola dels apòstols.
Els quatre evangelistes donen compte de l'existència de María Magdalena, si bé en gairebé tots els casos apareix només a la part final dels textos quan es relata la passió, mort i resurrecció de Crist. Mateo, Marcs, Lucas i Juan coincideixen a situar-la com la primera espectadora de la resurrecció. “Ressuscitat a trenc d'alba del primer dia de la setmana, es va aparèixer primer a María Magdalena, de la qual havia fet fora set dimonis”, diu l'Evangeli de Mateo.
Lee tambiénEl hombre sin nombre que remató a Jesús
Encara que òbviament els Evangelis no són relats històrics, els biblistes no es posen d'acord sobre si determinades escenes o passatges de la Bíblia pretenen ser una descripció dels esdeveniments (reals o no) o una al·legoria d'un missatge a transmetre. María Magdalena és un d'aquests casos. “Els Evangelis no són cròniques històriques, sinó que es van redactar després dels fets, recollint testimonis i tradicions anteriors”, diu Carmen Bernabé Ubieta, doctora en Teologia i professora jubilada de la Universitat de Deusto. “Cada evangelista planteja una obra amb una finalitat i recull d'aquell material que hi ha prèviament en les comunitats el que més li interessa, i ho subratlla i el compon de manera que pugui servir al grup a què escriu o a l'obra que ell té pensada”, afegeix.
Bernabé, que ha publicat diversos llibres sobre María Magdalena, opina que la descripció de la passió i mort de Crist és del primer que s'escriu, cap a l'any 40, poc després dels fets. I, per tant, és una redacció que seria lliure d'intencionalitat i d'objectius doctrinals. “En els primers relats s'estaria fent memòria del que va passar. I en aquell record del que va succeir, les dones juguen un paper tan important que les primeres comunitats o els primers testimonis no poden deixar d'esmentar-les”, reflexiona Bernabé.
En els primers relats s'estaria fent memòria del que va passar. I en aquell record del que va succeir, les dones juguen un paper molt important
Tot canvia amb la redacció dels Evangelis complets –segons aquesta teoria–, ja que la societat patriarcal de l'època va portar a invisibilitzar el paper de les dones. Aquestes desapareixen gairebé completament dels textos, tret d'en la part de la passió, mort i resurrecció: allà l'existència d'escrits anteriors o una tradició oral molt consolidada no permeten esquivar els personatges femenins, i molt menys a María Magdalena.
El catedràtic de Filologia Grega de la Universitat Complutense de Madrid i especialista en els Evangelis Antonio Piñero té una visió diferent: “Històricament, s'ha discutit el capítol 20 de l'Evangeli de Juan, en el que Jesús s'apareix a María Magdalena per primera vegada, perquè, en la meva opinió i mi crec que en la del 99% dels crítics, aquella escena no és històrica, és ideal, i és el pas d'una dona que té una fe imperfecta a la fe perfecta”.
El que concita més consens és que, encara que no se citi a la Bíblia, María Magdalena era un deixeble assimilable als 12 canònics. El 2016, el Vaticà va defensar que “és segur que María Magdalena formava part del grup dels deixebles de Jesús, que el va seguir fins al peu de la creu”. Va ser aquell any quan el papa Francesc la va elevar a la categoria d'“apóstola dels apòstols”, expressió amb què ja s'havia referit a ella sant Tomás de Aquino al segle XIII. Aquell apel·latiu el va rebre al considerar l'Església que “va anunciar als apòstols allò que, al seu torn, ells anunciaran a tot el món”.
Res a veure amb la imatge de María Magdalena que va començar a forjar-se al segle VI, quan el papa Gregori I, en l'homilia 33, va assegurar que “a la que Lucas denomina dona pecadora i Juan crida María, no és aquella María de la qual Marcos testifica que van ser llançats set dimonis”. Piñero apunta que “Gregorio Magno no fa res més que contreure les diverses Marías que hi ha en l'Evangeli en una de sola per a simplificació del pueblo”.
'Noli em tangere', per Correggio
Pablo Alonso, professor de Teologia de la Universitat de Cometes, explica que l'assimilació es dona perquè hi ha “un text que parla d'una dona pecadora i en el següent parla de la Magdalena i connecta totes dues: la dona pecadora és María Magdalena”. I allà comença la confusió. “És com quan estàs llegint una novel·la o veient una pel·lícula en què, a l'haver-hi dues escenes consecutives, el lector o espectador connecta aquella persona amb l'anterior”, afegeix. “però en els Evangelis no hi ha cap moment en què es digui que María Magdalena hagi estat una persona pecadora o que s'hagi distingit pel mal que ha fet o per la seva conducta edificant. En absolut”.
En la meva opinió, i mi crec que en la del 99% dels crítics, aquella escena no és històrica, és ideal, i és el pas d'una dona que té una fe imperfecta a la fe perfecta
El segon salt té lloc a l'associar-se en l'imaginari popular a María Magdalena amb una prostituta, al suposar que la “pecadora” dels Evangelis amb qui se la vincula tenia aquell ofici. “Aquella dona que sempre està anònima tampoc es diu quin tipus de pecat o pecats havia comès. Si era una prostituta o no, no ho diu l'Evangeli, això és el que dirà la gent després”, indica Alonso.
Bernabé rebla que “en els evangelis apòcrifs, els extracanònics, comença ja a donar-se una simbolització del personatge històric, i això va estenent les lloses al camí per a aquella identificació de María Magdalena amb la dona pecadora que relata Lucas i que s'entén que és una prostituta, encara que ell no utilitza aquella palabra”.
Monica Bellucci com María Magdalena en 'La passió de Crist', 2004
El greu d'aquella tergiversació és que es perd durant segles “el personatge bíblic de María Magdalena, que va ser recordat per les primeres comunitats i que va tenir molta importància en els primers segles”, segons Bernabé. “Hi ha grups que prenen la seva memòria per a, per exemple, defensar que les dones puguin ser líders de les comunitats, líders espirituals, que poden parlar, predicar, batejar. I, en canvi, hi ha testimonis que posen en boca de María Magdalena just el contrari”. Amb el pas del temps, queda oblidat el seu paper de deixebla i s'engrandeix el d'una altra dona, la Verge María.
Restes de la sinagoga de Magdala, on Jesús va poder haver predicat
L'anàlisi de la Bíblia és tan minuciosa que fins i tot les paraules que –segons Juan– Jesús li diu a María Magdalena després de la resurrecció són base per a diferents interpretacions. En la trobada, ell li demana: No “em retinguis”, segons la Bíblia en castellà que fa servir la Conferència Episcopal Espanyola. És una versió del llatí Noli em tangere, que alguns interpreten com “No em tocs”.
En l'època actual, nombroses novel·les, pseudoassajos i pel·lícules han fabulat amb el paper de María Magdalena en la vida de Jesús. Unes interpretacions que Piñero rebutja de manera vehement.
En els Evangelis no hi ha cap moment en què es digui que María Magdalena hagi estat una persona pecadora o que s'hagi distingit pel mal que ha fet o per la seva conducta. En absolut
En canvi, al terreny de la ciència encara no s'han trobat referències arqueològiques a la figura de María Magdalena, com explica la directora de les excavacions de Magdala entre 2020 i 2024, l'arqueòloga mexicana Marcela Zapata-Meza. De fet, que sigui originària de Magdala és també una hipòtesi. Piñero recorda que, “com el nom María era tan freqüent a l'Israel del moment, era necessari identificar-la. Si Magdala correspon a la Tariquea que cita Flavio Josefo, María seria natural d'una vila propera al llac de Génesisaret. I va poder haver conegut allà Jesús, com als altres deixebles galileos”.
L'historiador romà Flavio Josefo, en efecte, esmenta Tariquea, i en ocasions s'ha identificat aquella ciutat amb Magdala. Tot i això, Zapata-Meza creu que Tariquea seria la regió, i Magdala unes de les ciutats d'aquell territori a la vora del també conegut popularment com a mar de Galilea. “Magdala és una ciutat amb una població jueva, observant de les seves regles. Comptava amb dues sinagogues i quatre banys de purificació ritual. Era una població d'un estatus econòmic mitjà-alt”, diu. “És una ciutat que perfectament s'ubica en termes historicoarqueològics amb els relats de la Bíblia en els seus quatre Evangelis. Contemporània a Cafarnaüm. Jesús va ser a totes les ciutats a la vora del mar de Galilea i a totes les sinagogues, i l'única que hi ha avui dia d'aquell període és just la de Magdala”.
Hi ha altres interpretacions que assenyalen que el nom “Magdala” podria provenir del terme torre. “Si és la Magdala de María Magdalena, allà no tinc cap evidència, perquè arqueològicament no hem trobat res de María Magdalena”. El que busca l'arqueòloga no és un objecte vinculat a ella, sinó referències posteriors a la ciutat on va néixer el personatge.
Jesús va ser a totes les ciutats a la vora del mar de Galilea i a totes les sinagogues, i l'única que hi ha avui dia d'aquell període és just la de Magdala
“d'acord amb la tradició bizantina, els primers pelegrins que anaven als llocs sants van veure la casa de María Magdalena i sobre ella van construir una basílica, una església. Seria una evidència, però nosaltres no hem trobat això”. Almenys, no encara, ja que la recrudescència del conflicte israeliano-palestí ha paralitzat les excavacions.
Dos mil·lennis després, María Magdalena continua sent un personatge per descobrir.
