De l’Espanya dels seixanta a l’escena global

Després de constatar fa un parell de mesos la bona salut del llibre musical amb la celebració de la primera edició del Book Music Fest, dedicat precisament als llibres de temàtica musical, aquest Sant Jordi pot ser un bon moment per ratificar el que en aquestes mateixes pàgines qualificàvem de “boom de la música que es llegeix”. Vegem, doncs, abans de sortir al carrer a buscar-ne exemplars, algunes recomanacions centrades en obres editades en els últims mesos amb els artistes del so com a protagonistes, ja sigui pel fet de ser objecte d’estudi o perquè ells mateixos s’han llançat a l’escriptura.

Comencem, per exemple, amb alguns títols que se centren en els protagonistes de la música espanyola dels anys seixanta i setanta. Potser no es tracta dels estils i les cançons que més triomfen actualment a les plataformes de strea­ming, però queda clar que hi ha històries per explicar i segurament un públic disposat a llegir-les.

Un dels personatges que més atenció atreuen des de fa moltes dècades és sens dubte Julio Iglesias, fins i tot ara que està en sequera discogràfica i concertística més o menys indefinida, la qual cosa no li impedeix formar part de l’actualitat editorial. Així, el periodista i escriptor Ignacio Peyró firma El español que enamoró al mundo (Libros del Asteroide), relat d’un personatge i una època en què compten tant la vida del retratat com la perícia del retratista a l’hora d’explicar-nos i fer atractiva aquesta història “de l’espanyol més conegut del segle XX després de Dalí i Picasso”. Un retrat/relat sense condescendències però amb l’agraïment degut per haver estat un artista que ha ofert a més d’una generació nombroses experiències compartides. Incloses aquelles que avui el converteixen en mem.

⁄ La música lluny dels escenaris retratada per un compositor, Manuel Alejandro, o un productor, Manolo Díaz

I un llibre que connecta amb el de Peyró és el de la també periodista Belén Carreño, Ayer tuve un sueño. Manolo Díaz, sesenta años de música pop en español (Debate). Díaz, a més de músic, ha estat sobretot productor i executiu en grans discogràfiques (CBS, Sony, Universal...) I durant molt de temps va ser persona determinant en les carreres d’artistes com el mateix Julio Iglesias, Miguel Bosé, Raffaella Carrá o aquell grup que va triomfar als anys seixanta amb el nom de Los Bravos, liderat per Mike Kennedy i per a qui Díaz va escriure cançons d’èxit com Los chicos con las chicas. Una història més propera al costat ocult –o menys visible– de la indústria discogràfica, tan diferent a la indústria musical d’avui.

També Manuel Alejandro  és un dels noms fonamentals de la música espanyola del segle XX i també d’aquells que apareixen en els crèdits de les cançons i no als escenaris. El compositor ha publicat les seves memòries amb el títol Vibraciones y elucubraciones de un escritor de canciones (Ediciones B), una altra perspectiva per conèixer la música d’una època –i l’època mateixa– explicada per l’autor de temes que van aconseguir l’èxit en la veu d’artistes com Raphael (Yo soy aquel), Rocío Jurado (Como yo te amo) o Jeanette  Soy rebelde), entre molts altres.

I si d’estrelles es tracta, continua present als llibres, sobretot des que va anunciar la seva retirada dels escenaris, Joan Manuel Serrat. L’última aportació literària fins al moment és la de l’escriptor Jordi Soler, Y uno se cree (Alfaguara), títol que ens trasllada a la lletra d’una de les cançons de Serrat (Aquellas pequeñas cosas). Però el llibre no és ni una biografia del músic ni un passeig pel seu cançoner. És, sobretot, la història d’una amistat, la d’un escriptor mexicà descendent d’exiliats republicans i un cantant català les cançons del qual eren per a aquells exiliats una connexió íntima als seus orígens. Admiradors recíprocs abans de conèixer-se, amics després, un dia el músic va demanar a l’escriptor de fer junts una cançó, inspirada en un paràgraf d’una de les seves novel·les. Una proposta “tan meravellosa com inversemblant” –escriu Soler– que no va arribar a materialitzar-se mai. Però que és en l’origen d’aquest excel·lent llibre.

⁄ Les vides de músics veterans són revisitades en format llibre, de Julio Iglesias a la cantautora Marina Rossell

Un salt temporal ens acosta a un músic, també barceloní però d’una altra generació. “Aquí en Barcelona ciudad / buscas tu oportunidad / de poder escapar de Barcelona ciudad”, cantava Loquillo en una de les cançons del seu primer àlbum amb Los Trogloditas (El ritmo del garage, 1983). I des d’aleshores i d’una manera o un altre aquella Barcelona ciutat sempre l’ha acompanyat, musicalment o literàriament, fins aquest Paseo de gracia (Roca Editorial) amb el qual ara torna amb la seva autobiogràfica visió de la seva Ciutat Comtal.

I si el salt és no només temporal sinó també idiomàtic, cal destacar les Cançons en bell llemosí (1987-2020) (La Segona Perifèria), que recull les cent trenta cançons gravades per Quimi Portet en la seva trajectòria en solitari. L’artista de Vic és indubtablement un dels noms fonamentals de la música catalana de les últimes dècades i aquest compendi de la seva lírica ho testimonia. Corroborat a més pel “magne” estudi introductori de Quim Monzó i el “co­lossal” epíleg de Manolo García, soci que va ser de Quimi Portet a El Último de la Fila.

Una mica més veterana –tot i que no gaire– és la cantautora Marina Rossell, que complerts els setanta ha decidit explicar la seva vida –i la seva visió de la vida– i ho fa de la mà del periodista Albert Om a No faré cap més llibre. Retrat íntim de Marina Rossell (Univers), un llibre, segons Om, que “no ret comptes amb ningú, però que tampoc no li fa la pilota a ningú”.

⁄ Gairebé cent anys de cançons a ‘Momentos estelares de la música’, amb una història
per a cada dia de l’any

Història també de la música catalana –però no només– és també Dioptria (1969/1970), l’àlbum de Pau Riba que marca un abans i un després en el rock i la psicodèlia peninsulars. El disc, amb cançons ja llegendàries com Noia de porcellana i que sovint carrega amb l’etiqueta de millor disc de rock català , és objecte ara d’un llibre, Psicòptic! Pau Riba & Dioptria (Liburuak), entre l’anàlisi de l’obra i l’homenatge al músic, escrit per un veterà del periodisme musical com Jaime Gonzalo.

Sí que són d’una altra generació ZOO, un dels puntals de la música en valencià de l’última dècada, que va tancar el seu itinerari fa gairebé un any amb una cançó titulada Epíleg. Estendards d’una música crítica i combativa amb ritmes que van del hip-hop al rock o l’ska, la seva història l’explica, a través de l’anàlisi de les cançons del grup, el crític musical Josep Vicent Frechina a Sempre a la contra i avant (Sembra Llibres).

Globalitzats

Des d’una perspectiva més àmplia, tant geogràfica com temporal o estilística, la collita editorial és també fecunda. Potser la proposta més global sigui la de Tuli Márquez amb 365 momentos estelares de la música (Lunwerg), un llibre que ens explica la història de la música des del naixement del rock and roll –i una mica més enrere– fins ahir mateix, a través de 365 breus capítols dedicats a altres tants protagonistes de la música i la connexió amb la seva època. “Tres-centes seixanta-cinc històries que expliquen el nostre temps més enllà de l’anècdota, de la troballa al fenomen, del rebuig a la fama i de l’art al negoci”. Per recordar, aprendre i descobrir.

També miscel·lani és Switched on pop. El secreto de las canciones de éxito (Liburuak), de Nate Sloan  y Charlie Harding, artífexs d’un exitós podcast sobre música pop. Una intent d’indagació sobre aquest secret que esmenta el títol a través de l’anàlisi de prop d’una vintena de cançons d’altres tants artistes, com Taylor Swift, Rihanna, Kendrick Lamar, Beyoncé... I Luis Fonsi i el seu Despacito.

I si de noms propis es tracta, propostes n’hi ha per a gustos diversos. Si etiquetes com indie o alternatiu aplicades a la música responen a alguna realitat, un dels seus grups paradigmàtics és sens dubte R.E.M., la banda d’ Athens (Geòrgia, EUA) que des dels primers anys vuitanta va recórrer una trajectòria ascendent en la qual l’èxit i el reconeixement van anar sempre de bracet, fins que el 2011 van anunciar que posaven punt i final. Peter Ames Carlin, periodista que ja havia biografiat músics –Springsteen, McCartney, Paul Simon–, dedica Este grupo se llama R.E.M. (Contra) al conjunt que va liderar Michael Stipe, qui amb les seves sovint enigmàtiques cançons va aconseguir captivar milions de melòmans. Història d’un grup i d’una manera de fer i d’entendre la música.

⁄ Estrelles i estils més que diversos: R.E.M.
I J.S. Bach; les lletres de Jim Morrison i els poemes de Joan Baez

Molt diferent i distant va ser la trajectòria d’un altre músic capaç també de desfermar passions. Jim Morrison, cantant de The Doors i mort als vint-i-set el 1971, ben segur que té encara nombrosos fans que agrairan la publicació d’aquesta Obra reu­nida. Poema­rios, diarios, transcrip­ciones y letras (Libros del Kultrum). Un compendi líric amb l’objectiu de “deixar-li explicar la seva història a través de les seves prò­pies paraules”.

Coetània de Morrison és Joan Baez, encara que la seva vida i obra difereixin tant. De la cantautora novaiorquesa, estendard del folk internacional des dels anys seixanta, es publica en edició bilingüe anglès-castellà un llibre que recull bona part de la seva obra poètica, fins ara inèdita, escrita des dels anys noranta. Cuando veas a mi madre, sácala a bailar (Seix Barral) té molt d’autobiogràfic. També un poema dedicat a un altre Jimi també mort als vint-i-set – Hendrix–, recordant la seva coincidència al festival de l’illa de Wight del 1970.

Una altra dona de llarga carrera artística és sens dubte Yoko Ono, tot i que, més que per la seva tasca artística –musical, plàstica...–, sovint ha estat coneguda simplement per la seva relació amb John Lennon i com a presumpta responsable de la dissolució dels Beatles. Però hi ha una altra versió de la història en la qual Ono és una creadora amb una obra pròpia, fins i tot abans de conèixer el ­beatle i col·laborar amb ell. I ho explica als seus noranta-dos anys en unes memòries que tot i que no firma ella mateixa sí que són d’alguna manera la seva versió: Yoko (Cúpula), escrit pel periodista David Sheff.

Clàssica

En l’univers de l’anomenada clàssica, gairebé sempre és possible trobar alguna novetat relacionada amb un dels més grans: Bach. Una de les més recents és El universo musical de Bach (Acantilado) de Christoph Wolf. Aquest musicòleg, especialista també en l’obra de Mozart, s’apropa al compositor de L’art de la fuga a través d’una selecció de les seves obres –impossible i frustrant seria, confessa, voler incloure com cal tota la seva producció en un únic volum– i prova d’analitzar el seu mètode compositiu i les idees musicals que les sustenten i que, d’alguna manera, configuren la identitat bachiana.

Però la història de la música té igualment costats foscos, músics que han hagut de patir enormement per la seva dedicació. Algunes d’aquestes històries les relata Michel Krielaars a Al son de la utopía. Los músicos en los tiempos de Stalin (Galaxia Gutenberg), un llibre que va més enllà de la coneguda peri­pècia de Xostakóvitx per donar a conèixer la d’altres compositors, intèrprets i cantants que van ser víctimes també de la tirania soviètica. Més coneguts uns –Richter, Prokófiev–, menys altres com Zaderatski, Vainberg, la cantant de jazz Klavdia Shulzhenko o l’intèrpret de tangos i cançons gitanes Vadim Kozin.

I, per acabar, un llibre que és sobretot original per com s’aproxima a la música. Es tracta de Melodías del alma –en cua­tro estaciones– (Libros del Kultrum, versió castellana del llibre publicat per Angle el 2020). L’autora, Aina Vega i Rofes, doctora en Filosofia de la Música, viatja per les quatre estacions de l’any i atribueix a cadascuna fins a tretze emocions/sentiments/ passions que explica/analitza alhora que les relaciona amb una peça musical. Així, per exemple, la solitud i una ària de Puccini; l’esperança i l’Obertura 1812 de Txaikovski; la humilitat i una cantata de Bach; fins a tancar amb la plenitud i l’adagietto de la Cinquena de Mahler...