Guanyar o no guanyar. Tan senzill com això. Aquesta dicotomia tan bàsica marca les dinàmiques del Barça i el Madrid que, a més, acostumen a fluir de manera oposada, gairebé complementària. Quan un guanya molt; l’altre, menys. I en tots dos casos, la dinàmica comença, s’estabilitza, trontolla i canvia de sentit. Aquest és el cicle de la vida comuna del Barça i el Madrid. Els canvis de cicle solen ser progressius, es couen a foc lent durant un temps, es comencen intuir i sempre hi ha un moment que cristal·litzen i emergeixen. I aquesta setmana, hem estat testimonis d’un d’aquests moments.
Després de nits decebedores, fins i tot humiliants, i d’evidenciar una impotència manifesta, aquest mes d’abril ha florit la confirmació d’un nou Barça, també a la Champions. Amb un Hansi Flick que va arribar encara no fa un any a Barcelona, amb alguns jugadors que l’any passat haurien estat facturats pel seu baix rendiment i que ara exhibeixen la seva millor versió, amb un porter repescat de la jubilació per al qual alguns no donàvem ni un euro i amb futbolistes que han començat a desplegar sense rebaixes la seva màgia. Amb tot això, el Barça, que és líder de la Lliga i finalista de la Copa, es classifica, sis anys després, per a semifinals de la Champions. I amb cares llargues, al camp del Dortmund, per no haver estat capaços d’aconseguir una victòria que no necessitaven. Dignitat i fam sense límits.
El Madrid, eliminat d’una Champions en què el Barça és semifinalista; com a mínim, semifinalista
Mentrestant, a l’altra banda dels vasos comunicants, el Madrid s’encomana al pes de l’escut, al ressò d’altres nits d’autèntica bogeria al Bernabéu i fia les seves opcions de passar ronda a les ombres de l’equip que va ser en altres temporades. Des de la televisió que retransmet el partit, s’afegeixen a l’èpica entrevistant la germana del difunt Juanito en una mena d’invocació a la desesperada del seu esperit. Però res no va funcionar. El Madrid, eliminat d’una Champions en què el Barça és semifinalista. Com a mínim, semifinalista. Vet aquí el certificat del canvi de cicle.
Amb el xiulet final, es desencadena la pluja de bales contra Ancelotti, de qui esperen que desaparegui ja abans de la final de Copa, i els dards contra un equip que no juga a res, que no té esperit de grup ni lideratge. Els dubtes impregnen fins i tot els més devots, que ara no tenen clar que es pugui construir un equip a cop de talonari ni que fos bona idea desfer-se de Joselu per portar Mbappé. Canviant els noms, res que no hàgim vist abans a Barcelona. I que, de ben segur, tornarem a veure d’aquí uns anys, quan toqui un nou canvi de cicle.
De moment, en aquesta banda dels vasos comunicants, la primavera fa olor de la tarongina de Sevilla i d’un disseny de semifinals de la Champions fet a mida pels més romàntics del futbol: París, Londres, Milà i Barcelona. Ara sí, de nou, Barcelona. Benvinguts al nou cicle de la vida.