Volar o quedar-se a terra

Aquesta Setmana Santa hauran desenganxat i aterrat prop d'11.000 vols de l'aeroport Josep Tarradellas Barcelona-el Prat, un 11% més que l'any anterior. Són aquests dies de molt trànsit. Molts d'aquests vols són per plaure, per allunyar-se de la quotidianitat, per veure la família, per desconnectar. Hi ha molts motius per viatjar. A l'aeroport és fàcil distingir els qui ho fan perquè els ve de gust, els que ho fan per obligació, els que viatgen per lleure, per tornar a casa, per feina o per buscar una vida millor. 

Tots aquests viatgers es creuen en aquest lloc asèptic i impersonal, un no lloc feliç per a alguns i angoixant per a d'altres. A l'aeroport es creuen els professionals de l'avió, els que saben detectar les cues més ràpides, els que en el control de seguretat, no es posen mai darrere d'una família nombrosa o d'algú que no es treu el cinturó prèviament. Que paguen tots els suplements per anar per la via ràpida, per pujar abans a l'avió i sortir els primers. Que ho fan tot com un tràmit, amb una seguretat que envegen els passatgers més patidors, els que odien tractar amb màquines, els que es perden en la immensitat de l'espai, els que no es mouen del costat de les pantalles comprovant cada dos segons el bitllet perquè temen, des de fa setmanes, perdre el vol, els que volen controlar-ho tot, una cosa impossible en un aeroport. Hi ha passatgers que encara s'arreglen per pujar a un avió, com abans, quan era un luxe a què no tothom podia accedir; i en canvi n'hi ha els que, continuant la línia més choni dels famosos, s'enfunden un xandall, uns grans auriculars aïllants i un coixí per a les cervicals. Full equip, preparats per elevar-se.

Però no tots els que són a l'aeroport desenganxen o temen perdre el vol. Alguns es queden a terra. I aquest sí que és el gran contrast. L'aeroport s'ha convertit en refugi, a casa, per a unes 180 persones sense llar, segons les últimes dades oficials. La Generalitat ha anunciat que destinarà 500.000 euros l'any per atendre aquestes persones, en un acord en què també s'han inclòs els ajuntaments de Barcelona i el Prat i AENA. Se'ls vol atendre i potser trobar alternatives al carrer, perquè tots faríem el mateix si perdéssim la casa: buscaríem un lloc amb lavabos, amb bancs on descansar, amb seguretat, amb possibilitats de trobar menjar, a empara de les inclemències del temps. Un lloc on ningú no sembla fixar-se en ningú. La idea de viure en una terminal va inspirar, fins i tot, una coneguda pel·lícula protagonitzada per Tom Hanks, però la realitat és una altra. 

La realitat és que l'aeroport és un lloc de passada, no un lloc per viure. De fet, cada vegada es restringeixen més els espais per a les persones sense sostre. Ho sap bé Arrels Fundació, que ha elaborat un mapa del que es coneix com a urbanisme hostil. Hi ha prop d'un miler de punts —com portals d'edificis o entrades de botigues i aparcaments— on es posen pilons i altres elements per evitar que algú es pugui arrecerar. La incomoditat de veure el que no es vol veure.